Vora la mar
és nada l'estimada, 10 A
i és olorosa
de ruixim marí; 10
B [gotetes]
té els
canvis de la mar en la mirada 10 A
i lliure es
gronxa per un blau camí. 10 B
Compta les
veles a la matinada, A
veu a la
tarda el cuejant botí, B
d'un so de
mar és a la nit bressada;
A [abraçada]
i el meu
plany no li vaga de sentir. B
Amor,
ensenya'm una veu novella C
de prou
virtut: no pas la cantarella C
de l'aigua
al vent o damnejant
esculls: D [causar dany]
que la bon recer de l'oblidada
quilla E [a cobert]
em valgui el
so difós de la conquilla
E [closca d’un mol·lusc]
quan serem
sols i aclucarem els ulls. D
Josep Carner, La paraula en el vent (1914)
Durant el 1914, l’any culminant del noucentisme, es publicà La paraula en el vent a
principis del segle XX. Aquest poemari fou escrit després d’un desengany
amorós que va sofrir l’autor i per això hi trobem un reforç literari
autobiogràfic.
Hi ha una preocupació noucentista per trobar elements que identifiquin la
catalanitat, com, per exemple, el model femení de la dona de la costa,
senzilla.
Com ja hem dit, el tema és amorós. Es tracta d’un amor íntim. Mitjançant
una metàfora (el mar) compara i defineix la seva estimada. Aquesta dona era
Anna Domènech i Ballester. Anna havia nascut a Canet (Barcelona), a la costa. El
joc literari poetitza un mar irreal, tranquil i controlat, element que
correspon també al noucentisme.
Es tracta d’un sonet format per versos decasíl·labs d’art major. Els
tercets són encadenats i la rima es la següent: ABAB-ABAB-CCD-EED.
A la primera estrofa ens explica com la seva estimada va néixer vora la
mar, que té la mirada profunda i que amb aquesta transmet emocions.
A la segona estrofa narra les coses que veu que fa (p.ex.: "compta les veles")
i diu que el seu amor no és correspost.
A la tercera demana una nova veu més senzilla, íntima i serena. No vol un
amor exaltat.
A la quarta i última estrofa recorda quan estaven junts al costat d’una
barca escoltant el so del mar a través d’una curculla.
Les figures retòriques que empra són les següents:
Derivació de mar i marí. Metàfora en “es gronxa per un blau camí”.
Antítesi de matinada i tarda. Hipèrbaton “un so de mar a la nit
bressada”. Metàfora i apòstrofe “una veu novella”. Imatge “no pas la
cantarella de l’aigua al vent o damnejant esculls”. A l’última estrofa hi ha
una al·literació del so [k].
Quant al camp semàntic, queda força clar que el principal és el del mar. En
ser un poema descriptiu hi ha molts adjectius i verbs.
