A una dolor que va al dellà
del seny A [a l’altra banda]
10
fa només l’Impossible cara tendra.― B
10
El pur palau esdevingué pedreny:
A [conjunt de pedres] 10
els murs són aire, el teginat
és cendra. B [sostre] 10
[Sent un gran dolor ja que les coses
que abans eren positives ara ja no ho són].
I, lladre d’aquest lloc desposseït, C
palpant, caient, a poc a poc alçant-se, D
el descoratjament
roda en la nit, C [perdre el coratge]
rapisser del record i la frisança. D [neguit]
[Està en un lloc desconegut, no vol morir, li fa por la
foscor en què ell viu per culpa de ser un exiliat].
Jo sé d’on ve l’inesgotable foc E
que animarà la morta polseguera.―F
Veig l’últim monument en l’enderroc. E
[Ell
sap on és i quin és el camí de la mort i sap el dia que s’ha de morir].
Jo pujaré, sense replans d’espera, F
cap al camí de l’alba fugissera F
pel tros d’escala que no mena
enlloc. E [condueix]
[Comenta que sap on
és el camí de tornada, però aquest camí no porta a cap lloc].
De Llunyania (1952)
El poema “Cor Fidel” de Josep Carner pertany al llibre Llunyania, publicat l’any 1952 a Santiago de Xile, lloc on estava
exiliat. Un recull fet també de poemes vells i revisats i d’altres poemes
inèdits. Pertany a la tercera etapa de l’autor, en la qual hi ha un interès per
les coses sensibles i una visió filosòfica de l’existència.
El títol fa referència a la pròpia mort i al camí que implica en aquesta
mort. El poema tracta sobre com se sent Josep Carner quan ja és gran, se sent
vell i que tot li ha abandonat menys els batecs del cor, ja que el cor és
fidel.
La composició és un sonet de quatre estrofes: dues estrofes de
quatre versos (quartets), i les altres dues,
de tres versos (tercets). Els versos són decasíl·labs amb cesura, de rima consonant i d’art major. La rima és
encadenada (ABAB CDCD EFE FFE) i alterna la rima masculina amb la rima
femenina.
Bàsicament tot el poema és una al·legoria (Figura retòrica que consisteix a desenvolupar una
imatge o una successió d'imatges de manera que expressin simultàniament un
sentit directe i un altre de figurat, ambdós complets).
Quant a la sinèresi, en trobem vuit: “Palau,
esdevingué, aire, d’aquest, caient, polseguera i veig”. Hi apareix una dièresi:
“desposseït”.
El tòpic literari adequat seria la mort com a pas a la
vida eterna, que implica la fe en Déu i en el més enllà.
Sobre les figures retòriques, hi trobem una anàfora a
la tercera i quarta estrofes: “Jo sé, Jo pujaré”, que a la vegada és la
introducció del jo poètic en els tercets. També hi trobem metàfores a la
tercera estrofa: “l’inesgotable foc”, “alba fugissera” ; un epítet a la quarta
estrofa: “sense replans d’espera”, i una hipèrbole a la primera estrofa: “a una
dolor que va al dellà del seny”.
En el poema “Cor Fidel”, Josep
Carner ens fa una reflexió sobre el que és la vida i a on ens duu la mort, que
per a ell és el pas a la vida eterna, la qual cosa implica la fe en Déu i en el més
enllà i que, tard o d’hora, siguem
com siguem, tots ens acabarem morint. El que també està clar és que Carner
s’imaginava la seva mort sense haver tornat a Catalunya, que és el cor on du la
pàtria i la llengua i que s’estima el seu país però sobretot el que més
s’estima és el seu ofici, ja que en ell s’hi troba la pàtria i la llengua, però
també la patètica situació que està vivint.
