Menja maduixes l’àvia d’abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d’un infant.
Per’xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s’encanta davant d’una claror
i va creixent tranquil·la i en admiració
i a voltes, cluca d’ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits.
Cada matí l’asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l’airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
Li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
i creu que el cel s’acaba darrere del jardí.
En va la maduixera son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s’enrojola, treballa, s’extasia:
si n’ha trobat més d’una, aixeca els ulls i riu.
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d’ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.
Josep CARNER, d’Els fruits saborosos (1906)
En el poemari d'Els fruits saborosos (1906) utilitza una arma de doble fil: un fruit
intitula cada poema i a través d’ell el poeta medita sobre el pas del temps.
També s’hi pot observar una caracterització vital dels personatges segons el
moment que estan vivint, així doncs, fitarem la innocència de l’adolescent, la
maduresa, la serenor, i la vellesa, admesa.
Josep Carner manipularà allò
clàssic, i que havien usat els modernistes. D’aquesta manera aconseguirà fixar
uns valors morals: la previsió, el domini, la natura, el seny, l’asserenament,
el domini de les situacions, la família, el plaer d’observar les coses
senzilles o saber aprofitar-se de les circumstàncies.
Anàlisi
“Com les maduixes” és el primer poema del llibre Els fruits saborosos. Es tracta d’un llibre que conté divuit poemes, tots referits a un fruit com a símbol d’una època de la vida de l’ésser humà.
Formalment, es tracta d’un poema de
vint-i-cinc versos alexandrins (amb una cesura perfecta a la sisena síl·laba)
en una sola estrofa que alternen amb dos versos decasíl·labs seguits (el novè i
el desè) i un sol vers hexasíl·lab (el dotzè). La rima és molt variada: en dos
casos hi ha versos apariats, però la majoria funciona com als quartets, i la
rima és creuada o encadenada, excepte els cinc últims versos, que formen un
quintet.
Les maduixes, la primavera i la infantesa: Pandara.
Carner ja posa a prova el lector
només començar: un hipèrbaton desordena la sintaxi del primer vers, i
l’al·literació del so nasal [m] ens trasllada de seguida al sentit del gust:
“Menja maduixes l’àvia”. Però ens adonem de seguida que no és pas l’àvia la
protagonista del poema, sinó que, com si es tractés del cicle de la vida, les
maduixes les hi cull “la néta més petita”.
Hauria estat estrany que fos un
personatge de la vellesa perquè les maduixes “d’abans de Sant Joan” es cullen a
la primavera, i la primavera és l’estació que simbolitza la primera edat de la
vida, o sigui, la infantesa.
La protagonista és Pandara, amb un
nom de ressons clàssics (Pandora és, segons la mitologia grega, la primera
dona), i des del tercer vers fins al vuitè el poeta s’entreté a descriure com
és aquesta criatureta amb un “sabeu” que, malgrat que el poeta no s’implica en
cap moment, aquí busca la complicitat del lector: s’encanta, s’admira de les
coses, encara no sap parlar... I al novè vers es recupera l’acció present del
poema i trobem Pandara collint maduixes amb un vers en què Carner uneix forma i
contingut en una imatge visual perfecta, perquè ens fa veure els ditets de
Pandara: “tintat de rosa el capciró dels dits”.
Un món protegit, innocent, perfecte:
el cel s’acaba darrere del jardí.
L’acció continua, i Carner passa a
descriure’ns com viu la petita enmig del món que l’envolta: protegida (“a redós
del vent, / al jaç de maduixeres”), només li deixen veure “l’airet” que belluga
“ombres lleugeres”, que no li fan ni por (amb una metonímia molt ben
aconseguida, perquè l’airet no belluga les ombres, sinó les fulles que fan
ombra), i aquest sentit de protecció se sintetitza en un vers meravellós que es
converteix en el vers clau de tot el poema: “i creu que el cel s’acaba darrere
del jardí”. Però no solament és el vers clau del poema, sinó que resumeix tota
una filosofia: Pandara viu en un món innocent, pur, ordenat, tranquil. El món
de Pandara, per tant, és com l’arcàdia noucentista, la perfecció; en
definitiva, la felicitat.
Un final cíclic: “petit i vermell i fresc com les maduixes”. Però sobretot la felicitat de Pandara és plena perquè “sempre ha vist el cel
asserenat”.
Ens vol dir Carner que la felicitat
és la ignorància i que quan comencem a conèixer “la gropada i el xiscle de les
bruixes” (metàfora del món dels adults) ja no podem ser feliços?
I, finalment, Carner clou el poema
amb dos versos que reprenen el pretext de les maduixes (les tres últimes
paraules són les mateixes paraules del títol del poema) en una estructura
cíclica, perquè, després de descriure Pandara, ens ha descrit el món de
Pandara, que en el fons era el nucli del poema, i ara ens el sintetitza: tot
aquest món innocent, tranquil, lluny de pors i de problemes, “és petit i
vermell i fresc com les maduixes”.
