"Símbols"

L’antic veia la Lluna com una noia casta,

el Sol com un poeta. El foll estiu on som
(la pedra es torna brasa i l’aire es torna plom,
la fina camiseta com una pell s’encasta)

    és com una senyora (Guiteres o Proubasta)
que, sobreeixint, no dóna, amb planta lleu, cap tomb;
baldera, boteruda de natges i de llom,
espera el seu tramvia i amb els ulls clucs ja el tasta.

     Bell punt aquell s’atura, que amb totes dues mans
pren qualsevol dels dos agafadors llampants
i envers la plataforma, s’empeny ella mateixa

    però damunt l’estrep un peu, un d’únic, deixa;
són pocs una minyona, un noi i un d’Agramunt
per a lliurar la cuixa d’en terra, hissant-la amunt.

D’Auques i ventalls (1914)

Afegit a la segona edició

Aquest poema forma part de l’obra Auques i ventalls publicat a l’any 1914, i revisat per ell mateix el 1957. Auques i ventalls és un llibre d’ambientació ciutadana, sobre Barcelona, i ho fa des de la lírica més convencional que el caracteritza. És una oda a Barcelona, idealitzant-la. És l’últim gran llibre de to noucentista.

El poema està format per quatre estrofes, dos quartets i dos tercets. Per tant. El poema és un sonet. Els versos són alexandrins(6+6), versos d’art major. La rima és consonant, 12A,12B,12B,12A (...)12D,12E,12E. Alterna la rima masculina amb la femenina.

El tema del poema és descriure la dona grassa que puja al tramvia. Una dona grassa, basta, etc. La senyora està molt lluny de tota la perfecció noucentista. És per això, que Carner, mitjançant la ironia, que li serveix per distanciar-se, ja que a ell no li afecta, se’n riu d’una manera més juganera de la senyora grassa.

La primera estrofa comença amb un to més antic en què compara, des de la visió antiga, la Lluna amb una noia casta, ja que les dues coses són pures, boniques. Just després compara els poetes amb el Sol perquè els dos són resplendents, els dos il·luminen el camí. (D’una manera metafòrica, els noucentistes feien avançar Catalunya, l’il·luminaven). Posteriorment, ens presenta l’estació, un estiu molt calorós, que fins i tot la samarreta se li enganxa a la pell. En aquesta estrofa hi trobem comparacions i una aposició.

A la segona estrofa ens descriu com és aquesta dona que està esperant impacientment el seu tramvia. És una dona grassa, boteruda, etc. Per tant, és la típica dona rural, que Carner idealitzaria, lletja i grassa.

A la tercera estrofa, ens presenta que el tramvia s’atura a la parada i explica el simple fet de pujar al tramvia, però es veurà posteriorment, que aquesta acció li costarà molt a la senyora grassa. Hi ha un encavalcament als versos 9-10.

I, per últim, la quarta estrofa és la tragèdia ja que la senyora intenta pujar al tramvia però a causa del seu sobrepès no pot. Carner descriu amb un to irònic aquesta situació, que fins i tot dues persones l’han d’ajudar a pujar.

Per tant, ens trobem en un dels molts poemes humorístics i irònics escrits a l’etapa primerenca noucentista de Carner. Utilitza un llenguatge senzill, fàcil de comprendre. Podríem dir que es ridiculitza clarament la senyora que intenta pujar al tramvia.