Alidé s'ha
fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora. Ara que són al llit, els besa el solellet. Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.
-Oh petita Alidé, com és que plores tant?
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada, i sempre sec, i envejo les nores treballant, i quan els néts em vénen em troben tan gelada.
I no et sabria péixer com en el
temps florit
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen, i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit-.
Lamon fa un gran sospir i li diu: -Oh
ma vida,
mos peus són balbs i sento que se
me'n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida que es torna groga i vella i encara fa perfum.
A1 nostre volt ningú no és dolç
amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror, criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa. ¿Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor? |
D’Els fruits saborosos (1906)
Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet, 12 A (6+6) (repetició del femení i el diminutiu de masculí)
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora. 12 B
Ara que són al llit, els besa el solellet. 12 A (personificació)
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora. 12 B (repetició)
-Oh petita Alidé, com és que plores
tant? 12 C anàfora
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada 13 D
i sempre sec, i envejo les nores treballant, 13 C Repetició de tan
i quan els néts em vénen em troben tan gelada. 13 D polisíndeton (donar sensació de lentitud)
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada 13 D
i sempre sec, i envejo les nores treballant, 13 C Repetició de tan
i quan els néts em vénen em troben tan gelada. 13 D polisíndeton (donar sensació de lentitud)
I no et sabria péixer[1] com en el temps florit 13 E (comparació
del present amb el passat)
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen[2], 13 F (comparació del present amb el passat)
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen 13 F
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit. 13 E
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen[2], 13 F (comparació del present amb el passat)
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen 13 F
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit. 13 E
Lamon fa un gran sospir i li diu: -Oh ma vida,
13 G (apòstrof)
mos peus són balbs[3] i sento que se me'n va la llum,
13 H (metonímia) (metàfora)
i et tinc a vora meu com la poma escollida 12 G Comparació entre
i et tinc a vora meu com la poma escollida 12 G Comparació entre
que es torna groga i vella i encara fa perfum. 13 H la poma i Alidé
Al nostre volt[4] ningú no és dolç amb la vellesa: 12 I (metàfora)
el fred ens fa temença, la negra nit horror, 13 J (metàfora)
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa. 13 I
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor? 12 J (interrogació retòrica)
el fred ens fa temença, la negra nit horror, 13 J (metàfora)
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa. 13 I
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor? 12 J (interrogació retòrica)
Anàlisi
Doble pretext de l’obra Els fruits
saborosos: fruit que dóna títol a cada poema (n'hi ha 18) i hipotètica
reflexió sobre el pas del temps. Caracterització dels personatges segons l'estadi vital: infantesa
(innocència), maduresa (serenor), vellesa (resignació). Manipulació de l l'idil·li clàssic.
El tema principal d’aquest poema és la vellesa.
El poema està construït per cinc quartets alexandrins. La rima és
encadenada en totes les estrofes menys en la tercera estrofa, que és creuada.
La rima és consonant en tots els versos, i en els parells. Són versos d’art
major.
El poema es divideix en tres parts. La introducció, el primer quartet,
l’autor ens presenta la situació dels dos personatges, Alidé i Lamon (noms
grecs), un matrimoni vell que s’estimen. En el nus, els personatges recorden
com eren abans, en la seva joventut. I el desenllaç, els dos vells saben que
han viscut moltes coses i que s’emportaran el seu amor més enllà de la vida. La
mort és pròxima, però el seu amor serà etern.
Josep Carner, com a màxim exponent del Noucentisme, ens mostra
els trets d’aquesta època: l’orde, la rigidesa i el perfeccionisme.
La comparació entre la joventut i la vellesa és constant. Per a representar
la vellesa escull una fruita, la poma, que simbolitza la vellesa de la vida humana.
Entre els
tòpics noucentistes que s’hi troben, destacarem el seny i la mesura imposats per
ell, la referència a la vida tranquil·la, molt típica també de la burgesia, en
el vers “Ara que són al llit, els besa el solellet”, o els elements clàssics, com
els noms dels personatges.
Homer, quan a la Ilíada narra el judici de Paris, posa com
a causa la poma d’or que Eris (deessa de la discòrdia) deixa per a “la més
bonica”. Trobem la poma com símbol del coneixement, de la passió, de la temptació, de
la seducció sexual, però també de la bona salut i de la immortalitat.
En resum, Josep
Carner, com a màxim exponent del noucentisme, ens mostra totes les característiques d'aquesta època: l’ordre, la rigidesa, el
perfeccionisme (l’artifici). Va repetir fins a cinc vegades aquesta composició
amb l'ànim de millorar-la.
La rima és perfecta i
el fons ens mostra que no és el més important en la seva poesia, això sí, mai
la descuida. La repetició de l’anàfora és una constant i la comparació entre la
joventut i la vellesa també. Per a representar la vellesa escull un fruit que
s'escau molt bé amb l’última etapa de la vida, com fa al llarg de la obra amb
tots els fruits i edats.
