Ni el pèlag que s'abissa ni el vent ja no em fan nosa.
Mon seny en la fosca reneix.
Ja só dins una gola més negra, millor closa;
i crec, dins el ventre d'un peix.
S'han esvaït, d'una bocada a l'embranzida,
ma petitesa, mon esglai.
Re no em distreu, dubte no m'heu, desig no em crida:
Déu és el meu únic espai.
Vaig, d'una empenta, sota la rel de les muntanyes
o só llençat, d'un cop rabent,
a l'aigua soma: allí va dibuixant llivanyes
l'estel en l'escata batent.
Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.
Canto son nom amb veu igual,
orb, doblegat, com esperant amb naixença
dins la cavorca sepulcral.
Al manament de Déu neguí les meves passes.
-- Qui et fos -- vaig dir-li -- inconegut! --
Per'xò sóc en les ones, car elles, jamai lasses,
de fer i refer tenen virtut.
Ell en l'abís de tot sement mon cos embarca
perquè hi reneixi per a Ell.
I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca
i Moïsès en el cistell.
Oh lassos peus, oh mes cansades vagaries,
no m'haveu dat sinó dolors.
Sense l'angoixa ni la càrrega dels dies
com el nonat sóc a redós.
I si el meu seny priva de signes il·lusoris,
dins l'impossible visc ardit.
I un dia, en llur follia, els savis hiperboris
diran que aquest peix no ha existit.
De Nabí (1941)
Aquesta composició tracta
sobre el mite bíblic de Jonàs. Jonàs fuig de Jahvé, el seu profeta, que va
predicar a Nínive, i Jonàs s'escapà en una barca de mariners. Aquests el van
tirar al mar i se'l va menjar un animal marí.
Res no li fa nosa, i ara que està en un lloc tancat i
fosc, el fa pensar. No desitja res, ja que Déu està amb ell.
Va des de l'arrel de les muntanyes, fins al punt més
alt.
Déu està en tot moment i fa que tingui esperança.
Diu que no sap qui és Déu; l'única cosa que sap és què
està al mar.
En l'abisme, el seu Déu, hi posa una llavor perquè reneixi;
ell hi confia.
Està cansat i es queixa de que li fa mal tot el cos,
ja que està en una posició com un nadó dins el ventre de la seva mare.
Diu que si pensa en coses il·lusionaries, serà
enganyat i potser es pensen que mai ha existit.
Nabí és un reflex del caràcter de
l'autor.
Reflecteix la condició d'aquest poeta-profeta d'acord
amb la tradició que paral·lelament desenvolupa el postsimbolisme, especialment
pel que fa a la idea del poeta com a ésser individualitzat i solitari,
triat per una determinada missió, content de ser diferent dels altres
i d'estar en un pla superior, però alhora, sotmès als problemes que tot
això comporta.
Aquest poema està format per vuit quartets. Fent una
cesura, els versos parells són alexandrins i els senars octosíl·labs, excepte
alguns que són de 7 o 9 síl·labes (senars) o de 13 síl·labes (parells). La rima
és consonant i d'art major; ABAB CDCD EFEF GHGH IJIJ KLKL MNMN OPOP.
Podem trobar dues comparacions: "I jo hi só
refiat com Noè en la seva Arca i Moïsès en el cistell" i "Sense
l'angoixa ni la càrrega dels dies com el nonat sóc a redós".
