Oh penyalar sobre camins
que dansen,
illa, sobtada solitud,
prodigi,
castell en mar, que
mira, fonedissos,
el núvol, el vaixell! No
pas que et manqui,
ni mai l’aturis, el
rosec dels dies.
En tos covals, les ones
fan esquerda,
el braç Cap-a-la-Terra
se t’escurça,
i els teus pins
s’escabellen, temorosos
de l’ahuc de les mòbils
fondalades.
Tu i jo dempeus! I
baldament s’escaigui
que juguem algun cop a
estrangeria
(hàbit com és que fins
l’amor destriï),
tu i jo plegats! Des la
naixença meva
que vetlles el meu
bleix; tu m’inventares
formes, colors, perquè
em vagués de viure.
I en veient-me descloure
les parpelles,
goses, cada matí, de
viure encara.
No tingués jo matins,
¿qui et refaria?
Els meus sentits,
d’encantament emplenes:
el vent, vestit de pols,
brinat d’escuma,
el cel, amb el folcat
que hi fa rodona,
el vell Proteu,
musicador dels canvis,
la vida, pressa
d’alenades vanes,
el foll delit que dins
la sang arboren
les soles lluentors de
la parença
i la virtut, arreu
desassistida,
provant l’espai amb el
seu angle d’ales.
Tot és senyal, i cap
senyal no dura.
¿Què mai podries tu,
penya vermella,
dins de la grapa
universal del trànsit,
ni que fos ver el teu
posat de roca,
certitud de pendissos i
d’arestes;
ni que no fossis illa
imaginària,
feta, refeta i habitada
en somnis,
bastida amb el record i
l’impossible,
sols al meu esperit
commensurable?
Illa tres voltes! Perquè
tens un ròdol
enllà de tot, que em
crida i no em contesta,
i un altre, fet de
comitives d’ombres,
i un, a tocar, de boires
i complantes.
I ja mos ulls s’obliden
de la terra,
i la ressaca entre mos
dits s’escola.
i el tot enyoro que en
la llum traspunta,
del mig estant d’una
insabuda cala,
centre d’un arc que em
protegeix i em lliura.
Que avui el sol, quan
davant meu davalli,
em trobi encara a punt
per a guarnir-me
un focarret, ull tendre
de la fosca,
última feina
d’horabaixes. ―Illa,
¿quan dormirem el son
irrevocable?
Oh si poguessis, ja mai
més feixuga,
com un vaixell vogar per
les tenebres,
sense indici de solc en
el silenci,
els pals guerxats, però
la vela viva!
A Llunyania
(1952), Carner ens parla de si mateix i allò que li passa per la ment. El
poemari s’edità a Santiago de Xile. Destaca per ser un dels poemaris que
presenten més material inèdit, ja que, com hem dit abans, compaginava la tasca
de revisió i reescriptura dels poemes amb la de creació, que en alguns casos
fins i tot, el porten a canviar el títol d’un poema, com per exemple succeeix a
“Cor fidel”, que en l’edició del 1952 l’intitulà “Fe”. Aquest fet pot arribar a
desorientar en alguns casos als seus lectors fidels.
Aquest poema està
compost per 6 estrofes de nou versos cadascuna. Són versos alexandrins d’onze i
dotze síl·labes. És de rima consonant. La rima és ABCBCDDCC-BDBDCECDD, i
així successivament.
A la primera estrofa recorda tot allò bo
que té Catalunya, com una cosa realment bonica. A la segona, parla de Catalunya com la terra que l'ha vist créixer i
també diu que si no fos per gent com ell, que recorden Catalunya, ningú més ho
faria. A la tercera estrofa ens diu
l'enamorament que sent per Catalunya, tot allò que li fascina de la seva terra
i les virtuts que té. A la quarta
estrofa veu Catalunya com un país impossible i de somni, és a dir, utòpic,
perquè des de l'exili ho veu així. A la penúltima estrofa explica l'enyorança que sent per la seva terra,
i el seu record. La veu de lluny i diu que a Catalunya se sent protegit.
A l’última estrofa, la sisena, es lamenta
per l'enyorança però a la vegada diu que manté el record i espera tornar-la a
veure.
El tema en general és l’exili,
conserva el seu aïllament els valors que el caracteritzen com a membre de la
seva terra, Catalunya, que pren la forma d'illa, una illa bastida en el record
i l'impossible, i habitada en somnis.
Trobem abundància de
substantius i verbs conjugats en present i la notable presència de pronoms (“Tu”
i “Jo”) referint-se a Catalunya, utilitzant una segona persona, i donant-li
vida.
