2n de batxillerat - LLENGUA CATALANA
Continguts a treballar durant el curs 2011-2012
________________________________________
FONÈTICA I FONOLOGIA (Explicacions a classe i exercicis)
Conceptes generals de fonologia i fonètica
Els sons vocàlics
Els sons consonàntics
LÈXIC (Explicacions a classe i exercicis)
El signe lingüístic
Relacions per la forma: derivació, parasíntesi i composició
Relacions pel significat: sinonímia, antonímia i polisèmia
Relacions pel significat: homonímia, hiponímia i hiperonímia
Camp semàntic i família lèxica
Les locucions i les frases fetes
Eufemismes i tabús
Lèxic patrimonial, cultismes i doblets
Semicultismes i pseudoderivats
Préstecs o manlleus
Procediments lingüístics de creació de neologismes
Els llatinismes
El lèxic i els tipus de diccionaris (I)
El lèxic i els tipus de diccionaris (II)
MORFOSINTAXI (Explicacions a classe i exercicis)
L’oració
El sintagma nominal; els determinants; els quantificadors
Modificadors del nom: adjectius i sintagmes preposicionals
Els pronoms
El sintagma verbal
Els verbs irregulars. Les formes no personals del verb
Perífrasis verbals i construccions verbals remarcables
L’adverbi, les partícules de relació (preposicions i conjuncions) i les interjeccions
L’oració composta; la coordinació; la juxtaposició
Proposicions subordinades: proposicions subordinades substantives
Proposicions subordinades adjectives
Proposicions subordinades adverbials (I)
Proposicions subordinades adverbials (II)
SOCIOLINGÜÍSTICA (Resums de 200 paraules)
Les famílies lingüístiques
L’evolució de les llengües i les polítiques lingüístiques
Les llengües d’Europa: les llengües indoeuropees
Les llengües d’Europa: les llengües no indoeuropees
Les llengües europees en el món
Les llengües romàniques
Les llengües a l’Estat espanyol
La variació geogràfica de la llengua catalana
El català occidental
El català oriental (I): rossellonès i català central
El català oriental (II): balear i alguerès
L’ús públic del català en diferents àmbits
L’ús del català en els mitjans de comunicació
Fenòmens de contacte entre llengües
El conflicte lingüístic
Els diccionaris i les noves tecnologies de la informació
TIPOLOGIA TEXTUAL (Llengua castellana: Carmen Romero)
Els registres
El text narratiu
El text poètic
El text teatral
El registre cientificotècnic: el text científic i tècnic
El registre cientificotècnic: el text humanístic
El registre estàndard: el text periodístic
La notícia
El reportatge
L’editorial
L’article d’opinió
La crònica
L’entrevista. La recensió
El registre estàndard: el text publicitari
El registre estàndard: el text jurídic i administratiu
imatge
divendres, 7 d’octubre del 2011
dimecres, 21 de setembre del 2011
LECTURES PRESCRIPTIVES DE BATXILLERAT
Si cliqueu sobre el títol se us obrirà un enllaç amb les lectures prescriptives de batxillerat, tant de català com de castellà. Pel que fa a la matèria que imparteixo, fixeu-vos en la promoció 2010-2012.
Aquestes lectures es reparteixen en els dos cursos del batxillerat. A primer de batxillerat vàreu fer el Tirant lo Blanch i l'Antologia de la poesia catalana. Enguany, toca fer Drames rurals i Laura a la ciutat dels sants.
Això significa que a les PAU us pot entrar qualsevol d'aquestes quatre.
dilluns, 22 d’agost del 2011
EL TEXT PERIODÍSTIC
El periodisme té com a finalitat informar i opinar sobre els esdeveniments que susciten l'interès públic. Els gèneres periodístics són les manifestacions formals de la informació, segons una classificació que té en compte l'estructura i el contingut. Els gèneres periodístics poden ser: informatius (tracten temes d'actualitat) i interpretatius o d'opinió (comenten i valoren els temes d'actualitat.
ELS GÈNERES INFORMATIUS
La notícia és un text narratiu que ens informa d'un fet o d'un esdeveniment d'actualitat. La notícia s'estructura a l'entorn de sis preguntes bàsiques: qui protagonitza?, què ha passat?, quan ?, on ?, per què ha ocorregut? i com s'ha esdevingut?
Les notícies presenten una estructura fixa que contenen les següents parts:
• El títol : expressa l'essència de la notícia.
• L' entrada: (lead) és el primer paràgraf, escrit en negreta i proporciona les dades bàsiques de la notícia: qui i què.
• El cos de la notícia: respon a la resta de preguntes i desenvolupa els fets complementaris en diversos paràgrafs. Inclou els detalls i les declaracions dels protagonistes dels esdeveniments. Si la notícia és àmplia, s'acostumen a posar titolets en negreta cada tres paràgrafs. El suport gràfic es fa a base de fotografies, que porten un peu.
• El títol : expressa l'essència de la notícia.
• L' entrada: (lead) és el primer paràgraf, escrit en negreta i proporciona les dades bàsiques de la notícia: qui i què.
• El cos de la notícia: respon a la resta de preguntes i desenvolupa els fets complementaris en diversos paràgrafs. Inclou els detalls i les declaracions dels protagonistes dels esdeveniments. Si la notícia és àmplia, s'acostumen a posar titolets en negreta cada tres paràgrafs. El suport gràfic es fa a base de fotografies, que porten un peu.
Les classes de notícies més habituals són les següents:
• D' última hora: abasten fets que s'acaben de produir, de qualsevol àrea i indret.
• De prevenció: pretenen sensibilitzar sobre els problemes que afecten la societat.
• De sumari: informen de les lleis o la política que afecten la ciutadania.
• Complementàries: amplien la informació principal.
• Cronològiques: segueixen la cronologia vital del protagonista i són complementàries.
• De continuïtat: segueixen i informen d'un fet que es dilata en el temps.
• De creació: acostumen a sortir als dominicals. Són de tema lliure.
• Espacials: informen sobre fets que es produeixen a diversos llocs.
La crònica
La crònica és un relat periodístic que informa sobre uns fets esdevinguts en un espai de temps concret. Originàriament aquest gènere pertanyia a la historiografia. Actualment el cronista narra els esdeveniments recents dels quals és testimoni i hi afegeix alguns elements d'interpretació i de valoració personals. La crònica sol ser complementària d'altres notícies sobre esdeveniments que es produeixen de manera imprevista o previsible.
L'estil de la crònica és més lliure que el de la notícia i el cronista usa l'argot propi de cada àmbit. El cos de la crònica pot seguir els fets de manera cronològica o pot oferir-ne una introducció descriptiva, una anècdota, una declaració, un testimoni, etc. També tenen el suport gràfic de fotografies. Segons la seva finalitat poden ser informatives o interpretatives. La crònica informativa és el gènere propi del corresponsal o enviat especial. La crònica interpretativa està vinculat a un cronista especialitzat. Té la finalitat d'interpretar el sentit dels esdeveniments com a observador qualificat dels fets. Aquest tipus de cròniques se subdivideixen segons quina en sigui la temàtica. Les més característiques són la crònica negra, l'esportiva, la política, la de societat i la cultural.
El reportatge
El reportatge és un article periodístic d'extensió variable que tracta de forma exhaustiva temes que no són de plena actualitat però que desperten l'interès del públic lector. El reporter crea la informació en lloc de buscar-la. El reportatge respon a dues situacions comunicatives diferents: d'una banda amplia un fet d'actualitat, narrat des de l'òptica del protagonista; de l'altra desenvolupa un tema concret que capta l'atenció del públic i que els mitjans de comunicació tracten d'investigar i ampliar.
El reportatge duu un títol, una entrada, el cos de la informació i el suport gràfic. El cos de la informació és extens i inclou les dades, les causes, les conseqüències o les vivències del reporter. Acostuma a haver-hi entrevistes, declaracions, testimoniatges, citacions, etc. S'acompanyen de fotografies, mapes, gràfics... Hi ha diverses classes de reportatge. Els més importants són el d' esdeveniments, que presenta les dades en relació amb el seu interès, i el d' acció, que presenta el reporter com a protagonista de manera que el lector rep la informació com si l'estigués vivint i segueix un ordre temporal. Aquest tipus de reportatge acostuma a incloure-hi aspectes d'interès humà de caire sentimental o dramàtic.
L'entrevista
L'entrevista és un diàleg extens i a fons que manté el periodista amb un personatge prestigiós o d'actualitat. L'objectiu és aconseguir el màxim d'informació sobre la persona o el tema en què ell està qualificat. Les entrevistes poden ser de dos tipus:
• L' entrevista de personalitat: té l'objectiu de revelar el món interior d'una persona rellevant; se centra en els aspectes més representatius del seu tarannà i de la seva obra o activitat professional. Va precedida de dades biogràfiques. Les preguntes poden anar barrejades amb dades i comentaris. No es transcriu el diàleg al peu de la lletra i el text pot reproduir les variants lingüístiques de l'entrevistat.
• L' entrevista d'opinió: se centra en les manifestacions i comentaris que una persona qualificada fa sobre una matèria determinada. L'eix de l'entrevista no és tant la personalitat de l'entrevistat com el tema. Va precedida de la presentació de l'entrevistat. El text ha de ser formal i no ha de reflectir les varietats lingüístiques.
ELS GÈNERES D'OPINIÓ
La funció dels gèneres d'opinió és crear un parer, favorable o desfavorable, sobre un fet recent per tal d'influir positivament en la consciència de la ciutadania. Els comentaristes són testimonis directes d'aquests esdeveniments i els interpreten, els relacionen, en busquen referents i n'emeten judicis. Els periodistes no interpreten un fet informatiu de manera arbitrària; són professionals que segueixen unes normes deontològiques; però darrera d'una opinió hi ha una determinada d'interpretar el món, és a dir, una ideologia. Sempre s'ha de distingir la dada objectiva del comentari personal.
L'editorial
L'editorial és l'article d'opinió o de fons que, sota l'òptica de la direcció del periòdic, reflecteix les grans orientacions del diari i fa palesa la seva ideologia; mai no va signat. L'estructura de l'editorial és la següent:
• La introducció: anuncia el tema, el relaciona i el contrasta amb els fets de l'actualitat.
• El desenvolupament: exposa la tesi i els arguments
• La cloenda: evidencia la interpretació de l'editorialista. Hi apareixen judicis, opinions i contrastos.
Entre les diverses classes d'editorials, cal destacar-ne les següents: el didàctic (pretén instruir el lector), l'interpretatiu (presenta conclusions que no són definitives) i l'objectiu (exposa només dades comprovables).
L'article d'opinió
Els articles d'opinió exposen anàlisis, crítiques i valoracions sobre fets i temes actuals d'interès general. Hi ha articles d'opinió de col·laboradors habituals del mitjà de comunicació i altres de col·laboradors més o menys esporàdics, entesos en els fets o situacions que comenten. L'estructura d'un article és molt diversa. S'acostuma a seguir la tipologia textual expositiva o argumentativa. Els raonaments són divulgatius. El títol pot suggerir el to de l'article: humor, informació crítica, etc.
Hi ha quatre tipus d'article d'opinió:
• El comentari: és un article concís que té un espai propi en el diari o revista. El redacta un periodista habitual del mitjà i els temes són molt variats. De vegades el comentari pot aparèixer de manera simultània amb una notícia informativa sobre el mateix tema.
• La columna: és un article que ocupa una o dues columnes impreses del mitjà informatiu. El columnista treballa habitualment al diari en el qual té reservat un espai una o dues vegades per setmana. Acostuma a ser un personatge de prestigi, que gaudeix de la confiança de la direcció i és afí a la línia editorial i a la seva ideologia. És el gènere periodístic més personal i l'estil pot ser molt variat. La tribuna lliure tracta qualsevol tema i el columnista pot fer-hi les conjectures que trobi oportunes per crear un estat d'opinió.
• La col·laboració: és l'article d'opinió més extens. La direcció l'encomana a col·laboradors versats en alguna matèria.
• L' acudit: és l'expressió d'una opinió en què l'especialista mira l'actualitat des d'un punt de vista crític i incisiu.
Les cartes a la direcció
Les cartes a la direcció exposen crítiques, denúncies, comentaris, felicitacions, etc., sobre fets o qüestions d'actualitat. No han de superar les vint línies i han d'anar signades. S'hi respecta el registre lingüístic i, si s'escau, s'hi fan les esmenes ortogràfiques adients.
La crítica
La crítica és una modalitat del gènere d'opinió que consisteix en una ressenya informativa i avaluadora d'una obra. L'encapçala una fitxa, que conté les dades més rellevants tant de l'obra com de l'autor o autora. El tipus de crítica que publiquen els mitjans informatius són: de literatura, arts plàstiques, música, espectacles i temes diversos (moda, gastronomia).
dijous, 18 d’agost del 2011
dimecres, 17 d’agost del 2011
Sinopsi de Laura a la ciutat dels sants
La història d'una dona atractiva i inexperta que pensa realitzar-se a través del matrimoni amb un hereu ric d'una ciutat de comarques, Comarquinal. Ben aviat, però, s'adonarà de la hipocresia que s'amaga darrere d'una societat benpensant i beata, que només es mou per interessos econòmics i que amaga les baixes passions darrere de màscares. Amb molts punts en comú amb Madame Bovary, Laura es diferencia de l'heroïna francesa pel gest final de rebel·lia. En editar-se l'obra, l'escàndol va ser immediat, no solament per la solució al conflicte, sinó perquè la descripció de Comarquinal es va identificar amb una ciutat catalana prou coneguda, i alguns dels seus habitants més influents s'hi van sentir directament al·ludits.
dimarts, 16 d’agost del 2011
EL TEXT HUMANÍSTIC
Les humanitats, també anomenades ciències humanes i socials, tenen com a matèria d'estudi l'esser humà en la seva condició no física, des de perspectives diverses: la relació amb el territori (geografia), l'evolució al llarg del temps (història), el pensament (filosofia), etc. Aquestes disciplines no formen un tot homogeni, però en conjunt s'oposen a les ciències experimentals perquè tenen un caràcter més especulatiu o doctrinal.
Pel que fa al llenguatge, les humanitats busquen una expressió clara i precisa, com la dels textos científics. A diferència d'aquests, però, els textos humanístics es caracteritzen perquè:
- Utilitzen un registre estàndard o culte.
- Són més elaborats pel que fa a la forma d'expressió, amb una intencionalitat literària i una voluntat de crear un estil propi.
- Presenten una terminologia menys fixada.
- Contenen un gran nombre de termes abstractes.
- La sintaxi es caracteritza per la gran riquesa de construccions, sovint complexes.
- Predominen les oracions enunciatives, però amb presència d'altres tipus.
Quant al tipus de text s'usa el text expositiu i l'argumentatiu.
Pel que fa als gèneres textuals, en totes les ciències s'escriuen articles de divulgació o especialitzats. Però el gènere més característic de les ciències socials és l'assaig.
L'assaig és un gènere en prosa, no narratiu, que aborda d'una manera més lliure, no exhaustiva i no especialitzada els problemes més diversos d'ordre filosòfic, històric, polític, literari, etc., amb voluntat de creació literària i amb la intenció d'aprofundir en el coneixement de l'ésser humà. Les arrels humanistes situen les bases del gènere, que neix amb l'obra de Michel de Montaigne publicada el 1580 i titulada Assaigs .
La concepció global del món i del coneixement, la dimensió estètica com a recerca de la bellesa i la importància de l'ésser humà són els eixos a partir dels quals es construeix i es projecta l'assaig. La subjectivitat és una condició explícita i volguda. L'assagista descarta el mètode científic com a procés de raonament ja que la seva intenció és fomentar la reflexió aportant punts de vista nous a partir d'associacions intuïtives i suggerents.
No interessa el tema per arribar a unes conclusions definitives o a unes lleis que expliquen els fenòmens sinó les possibles relacions que pot oferir. Fruit de la subjectivitat del jo que fa fluir el pensament, l'assaig no té una estructura rígida perquè el tipus de raonament que presenta no respon a un pla preconcebut ni organitzat a priori. Sovint, l'aassagista estableix un autodiàleg amb el lector; per això l'obra té un caràcter conversacional i apareixen un seguit de marques d'oralitat (interpel·lacions, aclariments, interrogacions,etc.).
L'assaig es classifica segons la temàtica (literari, filosòfic, etc.) o segons el tractament del tema (crític, informatiu,etc.). Els subgèneres vinculats a l'assaig són l'article periodístic, l'autobiografia i les memòries, les parèmies i els aforismes.
No interessa el tema per arribar a unes conclusions definitives o a unes lleis que expliquen els fenòmens sinó les possibles relacions que pot oferir. Fruit de la subjectivitat del jo que fa fluir el pensament, l'assaig no té una estructura rígida perquè el tipus de raonament que presenta no respon a un pla preconcebut ni organitzat a priori. Sovint, l'aassagista estableix un autodiàleg amb el lector; per això l'obra té un caràcter conversacional i apareixen un seguit de marques d'oralitat (interpel·lacions, aclariments, interrogacions,etc.).
L'assaig es classifica segons la temàtica (literari, filosòfic, etc.) o segons el tractament del tema (crític, informatiu,etc.). Els subgèneres vinculats a l'assaig són l'article periodístic, l'autobiografia i les memòries, les parèmies i els aforismes.
dimecres, 10 d’agost del 2011
Els components de l'oració
Components de l’oració
Una oració està formada per dues parts principals:
§ Un sintagma nominal subjecte.
§ Un sintagma verbal predicat.
§ La Marta arribarà demà.
§ L’amic de l’Enric es diu Josep.
§ La bufanda vermella és molt sua.
El SN subjecte concorda en nombre i persona amb el verb.
El subjecte
És qui fa l’acció:
§ El cotxe fa brummm.
O bé d’aquell del qual es diu alguna cosa:
§ En Manel i en Felip són amics.
El subjecte és un SN:
§ Aquell home ha pescat un peix molt gros.
§ El pastisser de la cantonada va molt mudat.
§ Vosaltres feu els millors pastissos del món.
El predicat
És allò que se’ns diu del subjecte. El predicat és un sintagma verbal.
§ El cotxe fa brummm.
§ En Manel i en Felip són amics.
§ Aquell home ha pescat un peix molt gros.
§ El pastisser de la cantonada va molt mudat.
§ Vosaltres feu els millors pastissos del món.
El sintagma nominal
El sintagma nominal (SN) és un conjunt de paraules que s’agrupen al voltant d’un nom. Aquest nom (N) és el nucli del SN i pot anar acompanyat d’un determinant (Det), d’un adjectiu (Adj) o d’un sintagma preposicional (S prep).
§ El cotxe...
§ Un gat negre...
§ La veïna del segon...
Estructures del SN
§ N
Barcelona ...
§ Det + N
La casa ...
§ Det + N + CN
La casa vermella ...
§ Det + Det + N + CN
El segon dia de vacances ...
§ N + CN
Pa amb tomàquet...
§ Det + Det + N
Unes quantes capses ...
El sintagma verbal
El sintagma verbal (SV) és un conjunt de paraules que s’agrupen al voltant del verb. Aquest verb (V) és el nucli dels SV, i pot anar acompanyat d’altres paraules o conjunts de paraules (SN), que en són els complements.
§ En Joan observa els seus amics.
§ El pare ha netejat la cuina.
Components del SN
Entre el nucli del SN (el nom) i els seus components ha d’existir concordança de gènere i nombre.
§ Correcte: La nena petita.
§ Incorrecte: *El nena petit.
Components del SV
L’estructura bàsica del SV és: verb + complement verbal
§ ... han portat fruita seca.
El verb, tot sol, pot formar el SV.
§ ... dormo.
No són oracions
Les paraules no formen oracions quan:
§ Hi falta el verb:
Tota la classe molt sorpresa.
§ Les paraules no estan ben ordenades:
El va primer ser dia molt feiner mogut.
§ Subjecte i predicat no concorden:
La Melània ploren cada dos per tres.
dissabte, 30 de juliol del 2011
Els recursos retòrics
1.- FÒNICS:
- AL·LITERACIÓ: repetició de fonemes.
Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un heretge que han penjat
- ONOMATOPEIA: ús de fonemes que suggereixen l’objecte o l’acció.
La Mort va descalça;
quan se’n va duu socs
que van fent
cloc...cloc...cloc...cloc...
- PALÍNDROM: mot o frase que es pot llegir de dreta a esquerra.
Roma=Amor
Sinera=Arenys
- PARONOMÀSIA: joc de paraules en què s’oposen mots semblants fonèticament o un mateix mot repetit usat en sentit diferent.
En cap cap cap el que cap en aquest cap
2.- MORFOSINTÀCTICS:
- ANADIPLOSI: repetició del final d’un vers al començament del vers següent.
Si tu et fas la lluna
la lluna del cel blau
- ASÍNDETON: omissió de conjuncions de coordinació.
Una rosa, una altra rosa, una altra rosa...
- EL·LIPSI: supressió de paraules que s’entenen pel context.
Amb motxilla, botes i anorac
- EPÍTET: adjectiu que expressa una qualitat inherent al substantiu.
El fred hivern
- PARAL·LELISME: repetició d’una mateixa estructura sintàctica en diverses frases seguides.
La teva veu
la teva veu de ferro i forrellat
- POLISÍNDETON: és la repetició d’una conjunció per donar més força a l’expressió.
Assumiràs la veu d’un poble,
i seràs per sempre poble,
i patiràs i esperaràs...,
3.- SEMÀNTICS:
- ANTÍTESI: contraposició de mots o sintagmes oposats.
És quan dormo que hi veig clar
- EXCLAMACIÓ RETÒRICA: figura emotiva que serveix per expressar alegria, tristesa, dolor...
Oh que cansat que estic en la meva...!
- HIPÈRBOLE: exageració evident.
Veus aquesta mar que abraça de pol a pol la terra
- INTERROGACIÓ RETÒRICA: pregunta que no espera resposta perquè es formula per suggerir al lector una resposta evident.
¿No heu sentit mai els enamorats com parlen?
- INTERTEXTUALITAT: inclusió de textos o versos que pertanyen a d’altres obres. La citació literària és un cas d’intertextualitat.
La carn vol carn
A. March
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit...
- IRONIA: Afirmar el contrari del que expressen les paraules.
No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu, caminar sense crosses,
fer l’amor sense haver de demanar permisos...
- METÀFORA: un terme A real és substituït per un terme B imaginari amb el qual manté una relació de semblança.
Els cabells d’or
- METONÍMIA: substitució d’un mot per un altre amb el qual manté una relació de contigüitat lògica o física:
l’ autor per l’obra: Tinc un Picasso
la matèria pel producte: El ferro de l’espasa.
La marca pel producte: Tens un seat.
- OXÍMORON: contradicció en el significat de dues paraules.
obscura claredat
- PARADOXA: unió d’idees aparentment irreconciliables:
Les persones pobres són molt riques.
- PERSONIFICACIÓ: atribució de qualitats humanes a éssers inanimats
Els vents encara m’estimen
- PRETERICIÓ: afirmar que no es dirà el que efectivament es diu.
No pretenc atraure els vots del públic, però vosaltres sabeu quin és el vot intel·ligent, el vot catòlic.
- PROSOPOPEIA: fer parlar els éssers inanimats o els animals.
El gat va contar un acudit al seu amic el ratolí
- SINÈCDOQUE: el tot per la part o la part pel tot.
Un poble de 5000 ànimes
EEUU atacà l’Iraq
EEUU atacà l’Iraq
EL TEXT POÈTIC
A una hermosa dama de cabell negre, que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil
Amb una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja
a qui los d’or més fi tenen enveja,
en un terrat, la bella Flora, un dia;
entre ells la pura neu se descobria
del coll que, amb son contrari, més campeja
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà d’una peça pareixia.
Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat, que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,
que el cor, enamorat, se m'alterava
i, temerós d’alguna gran desgràcia,
de prendre'ls tregües ganes venien.
Amb una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja
a qui los d’or més fi tenen enveja,
en un terrat, la bella Flora, un dia;
entre ells la pura neu se descobria
del coll que, amb son contrari, més campeja
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà d’una peça pareixia.
Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat, que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,
que el cor, enamorat, se m'alterava
i, temerós d’alguna gran desgràcia,
de prendre'ls tregües ganes venien.
Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona
dilluns, 25 de juliol del 2011
EL TEXT NARRATIU
Construir i explicar històries és un fet intrínsec a l’ésser humà. Tenim tendència a situar els esdeveniments en el temps, a donar significat als fets a través d’una cadena de relacions d’abans a després que aviat es transforma en cadena de causes i conseqüències. Des de sempre, la humanitat ha sentit la necessitat d’empescar-se històries que donin sentit a la seva vida. Ja des de la infantesa, tothom vol sentir contes que l’ajudin a configurar una manera d’entendre el món.
La narració conta fets i els situa en el temps i en l’espai, incloent tot sovint descripcions intercalades. De fet, és molt rar trobar un text que sigui narratiu o descriptiu al cent per cent. Per altra banda, i atenent a l’estructura de tot text narratiu, cal recordar-ne l’esquema bàsic (plantejament-nus-desenllaç) i la tria del punt de vista. Evidentment serà la intencionalitat del text allò que condicionarà el contingut i la importància d’aquestes parts: en una carta en què es pretén fer una proposta a partir de la “narració” d’uns fets, el desenllaç esdevindrà “conclusió” i en un informe o exposició d’unes accions o de l’estat d’una qüestió, el plantejament serà la contextualització o la introducció que permet situar el receptor. El punt de vista, en textos d’ús pràctic i habitual, acostuma a coincidir amb l’emissor. És en els textos literaris on el narrador pot desplaçar-se cap a un dels personatges o ser omniscient.
Tanmateix, la varietat narrativa és tan diversa que, actualment, podem trobar tècniques distintes que juguen amb la temporalitat i amb el punt de vista del narrador que explica la història. Els discursos narratius i els descriptius, tot i que representen models discursius ben distints, tenen com a funció lingüística prioritària la transmissió d’informació. En el cas del discurs narratiu, aquesta informació coincideix amb el relat d’una història, d’un esdeveniment, d’un procés.Les narracions o els relats fan un paper molt important en els actes comunicatius quotidians, des de les situacions més formals fins a les que configuren el lleure. Cada dia produïm i, sobretot, consumim una enorme quantitat d’històries reals i imaginades que ens arriben en textos de característiques molt diferents. Llegim les notícies del diari, expliquem als nostres companys de feina l’argument de la pel·lícula que vàrem veure la nit anterior, escoltem anècdotes curioses dels nostres familiars, fem una redacció sobre les darreres vacances per a la classe de llengua, expliquem un conte als fills abans d’anar a dormir, sentim a l’autobús com dos amics critiquen les accions d’un tercer…, entre altres situacions ben corrents.
Aspectes discursius i gramaticals d’un text narratiu
Un text narratiu és adequat quan compleix el seu objectiu principal: narrar una sèrie d’accions que parteixen d’una situació inicial o plantejament i desemboquen en una situació final o resolució, i s’adapta a l’edat del receptor, la situació comunicativa i el canal de transmissió. Cal vetllar per la regulació de la relació que hi ha entre l’orientació de la història i la reacció dels lectors o oïdors, intentant en tot moment mantenir-se en els límits de la versemblança respecte de les situacions i dels personatges que presenta. Amb relació als aspectes d’organització informativa, la progressió narrativa ha de respondre a criteris de seqüencialitat cronològica o de relacions de causa-efecte. La narració ha de tenir un ordre coherent. Ara bé, això no implica que l’ordre en què es narren els fets hagi de ser necessàriament el mateix en què han succeït.
Hi ha dues possibilitats:
Hi ha dues possibilitats:
a) Exposar els fets d’acord amb l’ordre amb què han succeït en el temps.
b) Exposar els fets variant l’ordre amb què han ocorregut en realitat:
- per remarcar un fet o notícia,
- per utilitzar el factor sorpresa,
- per mantenir l’interès del receptor fins al final de la narració,
- per centrar l’interès del receptor en una part de la narració, començament o final.
Tant en un cas com en l’altre, el narrador ha de procurar d’encertar el ritme adequat, dosificant les entrades d’informació i situant els passatges de màxim interès d’acord amb la seva intenció narrativa. Aquesta progressió narrativa, s’estableix mitjançant els mecanismes següents:
- L’ús de connectors temporals, com primerament, després, llavors, ara, abans, mentrestant, a continuació, etc., que ordenen cronològicament els enunciats.
- L’ús de connectors lògics, com a causa de, perquè, ja que, consegüentment, en conseqüència, encara que, no obstant això, de fet, etc., que permeten seguir el fil argumental, encara que hi hagi salts en el temps.
Tipus de textos narratius
Són exemples de textos narratius la crònica, la novel·la, l’informe, el reportatge, el conte, la llegenda, la narració mitològica, el còmic, el poema èpic, el romanç i el guió d’una pel·lícula.
La crònica
La crònica és una classe de text narratiu caracteritzada pel coneixement directe que l’emissor té dels fets narrats. Generalment, respecta l’ordre cronològic dels esdeveniments, i per això l’element temporal és present, fins i tot, en la seva denominació (derivada del mot grec cronos, que significa ‘temps’). Tota crònica respon a les preguntes qui?, què?, quan?, on?, com?, i, sovint, per què?
De cròniques n’hi ha de periodístiques i d’historiogràfiques.Les cròniques periodístiques solen reproduir els esdeveniments socials que ha observat un periodista. Així, és habitual trobar als diaris cròniques que relatin els fets succeïts en una reunió política, en la presentació d’una campanya publicitària, en la inauguració d’una exposició, en l’estrena d’una obra de teatre o d’una pel·lícula, o en la celebració d’un esdeveniment esportiu. El reportatge equival a una crònica periodística, sovint acompanyada de fotografies o d’imatges en moviment.
Les cròniques històriques són textos produïts amb la finalitat de fixar certs esdeveniments en la memòria col·lectiva. A diferència d’altres textos historiogràfics, com ara els annals i els dietaris, que exposen els fets seguint un esquema molt rígid de calendari, les cròniques segueixen la línia cronològica dels fets, però s’ajusten a l’esquema tripartit propi dels textos narratius (plantejament, nus i resolució). La característica principal d’aquesta crònica és que és redactada en un temps coetani o pròxim als fets ocorreguts.Finalment, tenim l’informe, que seria aquell escrit que té com a objectiu donar el màxim de dades sobre un fet concret, amb la finalitat d’incorporar-la a un expedient o de deixar constància escrita d’un testimoni dels fets viscuts.
La novel·la i el conte
La narració literària en prosa es desenvolupa en diversos gèneres, com la novel·la, el conte, el relat, la memòria, el dietari, la biografia, la faula, la rondalla, la llegenda o el mite, i presenta certes peculiaritats que la distingeixen d’altres textos narratius.D’entrada, s’explica una història fictícia o bé, encara que es basi en fets reals, adaptada als gustos i als objectius literaris. De fet, els receptors no esperen que els fets siguin reals, sinó que volen gaudir d’una història interessant en una història que pot ser real, versemblant o fantàstica.
L’esquema del text narratiu es reprodueix en tots aquests gèneres literaris, i les situacions i els personatges descrits també són creats per la imaginació de l’autor. La funció poètica del llenguatge facilitarà que la història estigui embolcallada en uns recursos lingüístics que mantinguin l’atenció del receptor (lector o oïdor).L’emissor o narrador pot relatar la història des de diversos punts de vista.
Quan un narrador conta la història com si l’observés des de fora, com si veiés una pel·lícula, no intervé en l’acció desenvolupada i s’expressa en tercera persona. Si aquest narrador extern ho copsa gairebé tot, fins i tot els pensaments dels personatges, aleshores ens referim al narrador omniscient. Però, en altres casos, el narrador es pot identificar amb el protagonista i narrar, aleshores, els esdeveniments en primera persona. O pot també identificar-se amb un altre personatge menys rellevant (protagonista/secundari, rodó/pla) i, encara que narri l’acció en tercera persona, intervé directament en alguna seqüència de la trama. Segons el lloc on es desenvolupi la narració podrem parlar de narrativa rural, urbana, de ciència-ficció (amb espais irreals) o fantàstica (amb espais transformats).
La narració també pot contenir diàlegs entre els personatges, que permeten acostar el receptor a la situació i canviar d’estil narratiu per alleugerir la progressió narrativa. Si hi ha diàleg, la narració pot optar entre l’estil directe o bé l’estil indirecte, amb les oracions subordinades i la transposició de temps verbals corresponents. L’estil indirecte no és més que un diàleg narrat.
La intencionalitat d’un text narratiu condiciona el fet que els elements imprescindibles que especificàvem abans (qui, què, quan…) puguin quedar més o menys “vestits”: desdibuixats, ornamentats, desordenats, subjectivats…Els textos narratius purs (notícies, informes policials, explicació de l’argument d’una pel·lícula, etc.) són pocs; sovint s’hi incorporen elements que malgrat redueixen l’objectivitat no desmereixen la capacitat narrativa de l’escrit. És allò que dèiem abans: els casos fronterers són molts. La majoria de textos narratius poden contenir fragments descriptius o fins i tot explicatius si la intenció és alhora didàctica, per posar un exemple: El poema narratiu.
La intencionalitat d’un text narratiu condiciona el fet que els elements imprescindibles que especificàvem abans (qui, què, quan…) puguin quedar més o menys “vestits”: desdibuixats, ornamentats, desordenats, subjectivats…Els textos narratius purs (notícies, informes policials, explicació de l’argument d’una pel·lícula, etc.) són pocs; sovint s’hi incorporen elements que malgrat redueixen l’objectivitat no desmereixen la capacitat narrativa de l’escrit. És allò que dèiem abans: els casos fronterers són molts. La majoria de textos narratius poden contenir fragments descriptius o fins i tot explicatius si la intenció és alhora didàctica, per posar un exemple: El poema narratiu.
La poesia, principal manifestació de la funció poètica del llenguatge, pot transmetre narracions. Els poemes èpics són mostres excel·lents de textos narratius en vers, però n’hi ha d’altres. En la literatura popular sovintegen formes poètiques de narració com els romanços, i molts poetes han fet de la narració un dels objectius principals de la seva producció literària.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)