"Bèlgica"

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,  A [força impersonal]
m’agradaria fer-me vell en un país B
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,  B                    1a estrofa:
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres A         [Es refereix al paisatge, els carrers i la gent de
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;  A [arbustos espinosos]  [arbre]   Bèlgica]
viure quiet, no mai assenyalat, C
en una nació de bones gents plegades, D
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,  E
i carrers i fanals avançant per les prades. D
I cel i núvol, manyacs o cruels, F [dòcils]
restarien captius en canals d’aigua trèmula,  G
tota desig d’emmirallar els estels.   F                                     12 versos

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,                    2a estrofa:
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats  [pres d’un color torrat a força de fumar-hi]          [Catalunya està afectada per la guerra, cosa que          de pipes, de parlades i d’hospitalitats,                canviaria per la tranquil·litat de Bèlgica. Esmenta que
amb flors ardents, magnífica sorpresa,                la gent fos hospitalària i s’entendrís per la cultura i
fins en els dies més gebrats.                                per les coses en general i que les coses fossin
I tot sovint, vora un portal d’església,                 autèntiques, de la terra.]

hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.                                              13 versos

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant, [sonant]
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;                          3a estrofa:
i cent paraigües eminents                                                      [Segueix parlant del paisatge, però

farien —ai, badats— oficials rengleres                                 també comenta alguns sentiments

en la inauguració dels monuments.                                       que possiblement sentiria i que enmig

                                                                                   de tothom, viuria sol, però
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,                        acompanyat.]
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.                           12 versos

De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.    4a estrofa:

                                                                                                  [Dóna importància al jardí, el qual està

                                                                                                 arreglat, amb un brollador d’aigua amb

Però ningú                                                        peixos i els nens que s’hi atansarien].
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà: [del pa]
—És el senyor de cada dia.                                    9 versos

                                        De Llunyania (1952)

A Llunyania, Carner ens parla de si mateix i allò que li passa per la ment. El poemari s’edità a Santiago de Xile. Destaca per ser un dels poemaris que presenten més material inèdit, ja que, com hem dit abans, compaginava la tasca de revisió i reescriptura dels poemes amb la de creació, que en alguns casos fins i tot, el porten a canviar el títol d’un poema, com per exemple succeeix a “Cor fidel”, que en l’edició del 1952 l’intitulà “Fe”. Aquest fet pot arribar a desorientar en alguns casos als seus lectors fidels.

 Comentari:

“Bèlgica” forma part del poemari Llunyania publicat el 1952 a Santiago de Xile. És el volum que conté més poemes inèdits i el més representatiu de la poesia que Carner escriu en aquest moment. Hi trobem alguns poemes carnerians més típicament de l’exili, que il·lustren la idea com a valor interior.

El poema “Bèlgica” és l’homenatge al país que l’havia acollit, alhora que constata la impossibilitat de recuperar el camí perdut en la construcció de Catalunya. Un cop més, doncs, l’ideal és amb ell. És a “Bèlgica”: en el país d’acollida, però també en el poema que rep aquest títol i que no és altra cosa que una creació.

El poema està format per quatre estrofes de 12, 13, 12 i 9 versos, respectivament. Utilitza tirades de versos anisosil·làbics, compostes principalment per versos dodecasíl·labs, alexandrins (6+6), que aquest afavoreixen una recitació solemne i pausada; també abunden versos decasíl·labs i alguns octosíl·labs (art menor).

El tema del poema és l’homenatge que fa a la terra que l’acull, Bèlgica, un país ordenat, de bones gents, amb sensibilitat social. Idealitza aquest país com la nació que els noucentistes voldrien haver tingut a Catalunya. Canta a un país molt diferent a la Catalunya sotmesa a la dictadura feixista. És important remarcar que tot el poema està redactat en condicional, com si fos això una hipòtesi sobre el seu possible futur (“M’agradaria fer-me vell en un país”).

El text es pot dividir en tres parts: la introducció, que correspon a la primera estrofa; el desenvolupament, que són la segona i tercera estrofes i, per últim, la conclusió, que correspon a la quarta estrofa.

A la primera estrofa es fa la presentació. Ens parla d’una Bèlgica tranquil·la, com una ciutat en harmonia amb la natura i amb les seves gents. Però, darrera aquesta admirativa descripció, podríem dir en aquest poema de “llunyania” l’enyorança d’un projecte que es va fer per a Catalunya, que només va quedar en un somni malmès i perdut. En aquesta estrofa, hi ha alguns recursos literaris: comparació al vers 7 (“com cor vora de cor...”), molts encavallaments, metàfora al vers 4 (“prades amb ulls d’aigua”), etc.

La segona i tercera estrofes són el desenvolupament del poema. Carner no deixa la seva descripció en positiu de Bèlgica. En la segona estrofa se centra en aspectes més quotidians, detallistes i humils, típica característica dels noucentistes.

A la tercera estrofa intenta transmetre l’harmonia en la ciutat. Del vers 30 al vers 36 Carner fa referència a la graciosa imatge que creen les persones amb els paraigües quan inauguren alguna cosa, protocol polític, ja que sempre plou als països del centre d’Europa.

En aquestes dues estrofes es pot veure com contraposa, explícitament, la realitat de Catalunya sota la dictadura franquista, una Catalunya que per culpa de la guerra s’ha perdut el camí de la seva recuperació. Ell diu que li agradaria fer-se vell dins d’una ciutat amb “soldats no gaire de debò”, on tothom s’entendrís en veure una vella pintura, per la cultura, on els mercats fossin plens, etc. (Indirectament, voldria una Catalunya culta, sense repressió, amb justícia...).

I, per últim, la conclusió, que correspon a l’última estrofa, aquí Carner explica que si en el cas hipotètic que envellís allí, estaria immers en la quotidianitat,  però sense entrar/ influir la vida dels altres, és a dir, sense molestar, passaria desapercebut en l’anonimat, però tothom el coneixeria. És una escena, més tràgica pel fet d’envellir en una ciutat que no és seva, que no és la que volia, ja que Carner sempre té la seva pàtria al cor sense tenir gaire en compte la llunyania.

El tòpic literari és el Locus Amoenus no de la natura, sinó de la ciutat urbana. Al llarg del poema s’utilitzen figures retòriques com l’anàfora (v.14,16,17... On i també “m’agradaria fer-me vell”, dins v.2...), personificacions i antítesis v.9 (“cel i núvol, manyacs o cruels”).

Per tant, com en la majoria dels seus poemes, Carner agafa Bèlgica i la idealitza, és a dir, és la creació que és fa l’autor de Bèlgica idealitzant-la. Apunta l’ideal de país europeu, modern, civilitzat i culte; lloc on viu exiliat però que esdevé la transposició del país ideal imaginat i projectat durant el primer terç del segle XX a Catalunya. Un somni que la guerra civil havia destruït. És, a més, un poema amb ironies (“soldats no gaire de debò”) això vol dir que és un lloc amb pau, sense guerres, tot el contrari que la Catalunya de l’època.