imatge

imatge

dissabte, 23 de novembre de 2013

ETAPES DE LA POESIA DE JOSEP CARNER


Josep Carner (1884-1970)

Després de morir Joan Maragall fou batejat com a príncep dels poetes. Dins la poètica de Carner podem veure diferents evolucions poètiques en cinc etapes diferents.  

L’any 1957 Carner edita Poesia on volum en el qual  reescrivia, reordenava, seleccionava fins a considerar-los definitives. Aquest fet és essencial per a entendre que trobarem el mateix poema amb un vers o una estrofa diferent. El nostre poeta s'obsessiona per crear el poema perfecte.

1a etapa. ELS PRIMERS ANYS DEL NOUCENTISME I LA FIXACIÓ D’UNA POÈTICA MILITANT (1904-1911)


Els anys que van del 1902 al 1905 són els anys de les provatures poètiques, de l’experimentació, si es vol, de formació. Edita Llibre dels poetes (1904), que inclou poesies del 1902. Convé destacar que Carner va rescatar pocs poemes d’aquest volum.

Primer llibre de sonets (1905), on es comencen a veure elements que estaran dins de la programació del noucentisme, juntament amb Els fruits saborosos  (1906) marca un punt d’inflexió en la seva trajectòria i Segon llibre de sonets (1907), és aquesta trilogia la que el farà definitivament entroncar amb un nou moviment emergent, el noucentisme. On reivindica les característiques noucentistes, ho fa mitjançant la vida quotidiana, descrivint a persones, objectes o situacions. Acostuma a contrastar l’ideal amb la realitat. És en aquesta primera etapa que es veu la seva ironia i divertiment, d’aquesta manera pot evadir-se una mica del text. Aquesta ironia també l’emprarà com a element moralitzador de la societat, per tal de perfeccionar-la. 

L’allunyament del poema també farà que pugui atacar-lo d’una manera més objectiva. Per aquest motiu, no apareixerà gairebé mai la primera persona, i quan ho farà serà un jo poètic intel·lectualitzat, ficcionat i no pas un jo real. És en aquesta etapa i com tot noucentista que es replanteja el dualisme camp-ciutat, perquè destacava l’urbs que aglutinava als burgesos i a les classes altes, així com tot el protagonisme en detriment de la vida del camp. I succeeix el mateix amb el concepte del classicisme. Ara allò clàssic deixarà de ser un element només estètic que partia dels models francesos, i el connotaran amb continguts de caire ideològic i d’allò més conservadors i que emmarcaven l’ordre, l’equilibri i l’harmonia. En la majoria de poemes de Els fruits saborosos (1906) podem veure això exemplificat. Però aquest poemari utilitza una arma de doble fil: un fruit intitula cada poema i a través d’ell el poeta medita sobre el pas del temps. També s’hi pot observar una caracterització vital dels personatges segons el moment que estan vivint, així doncs, fitarem la innocència de l’adolescent, la maduresa, la serenor, i la vellesa, admesa. Josep Carner manipularà allò clàssic, i que havien usat els modernistes. D’aquesta manera aconseguirà fixar uns valors morals: la previsió, el domini, la natura, el seny, l’asserenament, el domini de les situacions, la família, el plaer d’observar les coses senzilles o saber aprofitar-se de les circumstàncies. Quedarà plasmat en pomes com “Les llimones casolanes”, “Com les maduixes” o “La poma escollida”, per citar-ne alguns.

Carner finalitza aquesta primera etapa editant Verger de les galanies (1911), però no deixa de ser un fil conductor més de la poètica anterior. S’hi pot veure al poeta juganer, al poeta enamorat, irònic, jove i amb afany per plasmar i poetitzar qualsevol cosa, tot emmarcat en un espai idealitzat.

2a.  Etapa. L’EVOLUCIÓ DEL NOUCENTISME (1912-1920)

Carner comença aquesta segona etapa editant Les monjoies (1912), és un volum poètic que provoca un abans i un després dins el programa noucentista. En aquest, s’hi plasma el rebuig per tot allò que sigui d’un virtuosisme extremat, així com també de tota poesia elegant i cuidada lingüísticament. És a dir, ens trobem amb un Josep Carner que precisament s’allunya de la poesia que ell havia conreat en la primera etapa, se’n desdiu, ara ja no l’atreu, vol trencar amb tot allò que ha fet anteriorment.
En aquesta obra Carner ens mostra alguns dels seus ingredients dins la seva poètica, per exemple, apareix un jo poètic que donarà una peculiar i nova perspectiva a tot allò que fita, que observa. És un jo literari, com comenta Jaume Aulet, que s’integra dins del poema res més que dissimular la veritat del que veu. Així doncs, actua d’una manera subjectiva.
Aquest jo poètic ara ha deixat de banda l’humor i la ironia de la primera etapa per ser més líric, per reflexionar d’allò que contempla del món forani. És per aquesta raó que en aquesta etapa Carner és més individualista, escèptic, es veu la solitud, el desengany o la melangia que sent davant d’allò que no tornarà, tot expressat de manera ben emotiva.
El 1914 Carner publica Auques i ventalls i La paraula al vent. Pel que fa al primer, és el darrer exemple de poesia noucentista que ens lliurarà el poeta, ara cantarà a la ciutat i als seus canvis al llarg de dotze mesos i la visió personal del poeta davant d’aquests canvis. Carner cantarà a una ciutat irreal, a una ciutat que idealitzada de manera irònica i en la qual pretén ser civilitzador i conductor d’una moralitat. En la visió de la ciutat també hi ha lloc per a la tragèdia de la vida quotidiana, que trencarà amb allò establert.
Pel que fa al segon poemari, La paraula al vent, Carner ens parla d’una història d’amor també al llarg d’un any natural i influïda per un fracàs sentimental real. És en aquests poemes on apareix un Carner més adult, més madur a l’hora d’abordar aquests temes. Per tant, els temes que més sobresortiran seran el descontentament, l’enyorament i la seva tristesa, tot des d’un jo poètic que afrontarà el desengany amorós. Carner ens parlarà d’un amor amb un caire més reflexiu, intel·lectualitzat d’antuvi. Però cal que quedi ben clar que l’afrontament del tema de manera més culta no en nega pas el sentiment de la paraula quan l’expressa. Ara ja no es veurà la subjectivitat, gràcies al jo líric en primera persona que ho evitarà. Carner mostra la seva tristor perquè l’amor fuig i ho plasma amb uns mots planyencs.
La paraula al vent (1914) també deixa veure que Carner ha begut de la poesia anglesa, amb la meditació i l’ús del jo més líric a la recerca de la moralitat perduda. També retorna a l’ús dels símbols, quan empra l’àngel o el mirall, per exemple. 
El noucentisme ha entrat en crisi pels volts del 1918 i tot pels canvis econòmics de l’època, és en aquest context que el nostre poeta decideix treure a la llum dos poemaris més: Bellaterra, bella gent (1918), en el qual idealitza al poble i a la seva gent. És en aquest poemari que ens trobarem davant la presència del Carner més detallista de sempre.
L’altre poemari és L’oreig entre les canyes (1920), que porta un títol que ens remet a un poeta anglès, W.B. Yeats. Dins del recull destaquen els poemes més curts on el poeta s’inspira en el seu entorn, és a dir, allò que li entra directament pels ulls, rep l’input i ho plasma, també hi fitarem les coses que afecten al seu jo personal, les seves emocions. Carner ho expressa de manera planera i tranquil·la a mode de reflexió, no hi trobarem pas un poeta exaltat. És aquí on el poeta s’adreça al públic lector amb un llenguatge senzill, però que de cap manera no nega el seu treball poètic.


3a. Etapa. L’APROXIMACIÓ AL POSTSIMBOLISME DURANT UNS ANYS D’EXILI VOLUNTARI  (1921-1938)


El 1921 va abandonar Catalunya per exercir com a diplomàtic, això va fer que s’allunyés de la seva terra fins gairebé els darrers dies de la seva vida. Com comenta Jaume Aulet, era un exili per voluntat pròpia que a causa de la guerra civil malauradament s’allarga. Però Carner segueix essent partícep de la cultura catalana col·laborant en llibres des de la distància o realitzant de tant en tant alguna visita. Aquest fet quedarà reflectit en la seva obra. En aquesta tercera etapa la seva poesia evoluciona de la mà de la poesia catalana, i esdevindrà una poètica més carregada de símbols.

Ara, Carner s’apropa al postsimbolisme, perquè li preocupa l’individu i tot allò que l’envolta, tant el virtuosisme com les limitacions de l’ésser humà. Sobresortirà el tema existencial acompanyat del record, l’enyorança i tot fent una reflexió que pretén ésser moralitzadora i acostar-se més a la realitat en què viu. Ara ja no trobarem la ironia tant punyent de la primera etapa, ja no la necessitarà tant per expressar allò que desitja, però anirà apareixent tot i que amb menys presència. Carner s’allunyarà de la poesia que mostri referències, no crearà per tant, una poesia tant erudita, sinó menys intel·lectual, més planera per als lectors, tot i que no vol dir més senzilla.

Josep Carner ens presenta dos tipus de poesia en aquest període de temps: una poesia propera a l’abstracció, que depassarà tot allò viscut i on la seva moralitat es veurà amb claredat. Aquesta poètica culminarà uns anys més tard amb l’obra Nabí (1941). I una altra on encara podrem observar un jo líric que s’expressarà de manera afectiva, emotiva i sentimental. També apareixerà un jo més subjectiu i que plasmarà allò que realment preocupa al nostre poeta.

D’aquesta etapa són El cor quiet (1925), creat quan Carner ja exerceix la seva feina de de negociant amb les altres nacions i l’obliga a estar contínuament viatjant. En aquest recull de poemes trobarem incloses diverses temàtiques, entre elles: la nit com a rerefons, els arbres –un dels temes que el fascinaven i al qual va destinar tot un poemari el 1953, Arbres-, imatges del món que observa, poemes adreçats a individus i fins itot a l’abstracció. Dins el poemari es veuen una sèrie d’interrogacions poètiques a les quals Carner dóna sortida, però sempre en un caire abstracte o justament amb elements concrets. Segons Jaume Aulet, aquest poemari ens conduirà al Carner de Nabí. Un dels temes més recurrents serà la nit, que tant empraven els postsimbolistes, atès que amb la nit tenies una nova perspectiva de les coses, de fitar quelcom de manera més tranquil·la i si més no, reflexiva.

Carner escrigué dos llibres de poesia que quedaren inèdits, El veire encantat (1935) i La primavera al poblet (1935) on s’observa clarament que escriu sobre les imatges que el captiven del món forani, allò que percep i realment li interessa és sobre el que escriurà. El segon d’aquests dos volums, La primavera al poblet mostra un Carner molt dens, ja que és molt precís amb el llenguatge que utilitza, cerca les paraules de manera més acurada i concreta. Ara el món que veuen els ulls de Carner ja és un món idealitzat, tant intel·lectual o depenent dels estats d’ànim, sinó més afectat per la moralitat d’allò que veu. D’aquesta manera en Carner poetitza allò que té poca perdurabilitat, el que és efímer, en l’escriptura d’uns poemes curts i amb un llenguatge molt precís. Altrament, també hi ha lloc per al Carner guiat per les sensacions i la moralització.


4a. Etapa. L’APROFUNDIMENT DE LA POÈTICA POSTSIMBOLISTA EN ELS ANYS DE LA POSTGUERRA (1939-1957)

És el temps de la guerra civil (1936-1939) i Josep Carner actua com a diplomàtic del govern català, i això es reflectirà en la seva poesia, veurem aquesta nostàlgia per la seva terra, si és vol, pàtria, aquest arrelament igual que fos un arbre, proper als seus orígens. Carner s’exilià a Mèxic i quan finalitzà la Segona Guerra Mundial anà a raure a Bèlgica, on treballà com a professor d’universitat. El retorn ja serà un somni, i no serà fins el 1970, per a una curta estada poc abans de morir.

Els ideals noucentistes queden enderrocats per la guerra i l’exili. És llavors que farà acte de presència el moviment postsimbolista que s’expressarà d’una manera més crítica amb la societat. Període en el qual Josep Carner edita Nabí (1941), un poema narratiu extens repartit en deu cants i amb mil tres-cents seixanta-cinc versos i que té com a rerefons el profeta Jonàs, que rep l’encàrrec de Déu d’anar a predicar a Nínive, però ell se’n desdiu per temor i s’embarca per mar i per més inri a contradirecció. Llavors, Déu el castiga i és engolit per una balena. Romandrà tres dies dins la seva gola fins que l’escup per gràcia del Senyor i va a parar precisament a Nínive, lloc on l’havia d’enviar Déu a predicar i on finalment haurà de portar a terme la seva profecia. Aquesta obra és un dels puntals de la seva poètica. Per tant, tal i com comenta Jaume Aulet, la poètica de Carner no s’explica simplement per motius biogràfics, que de fet, també s’hi plasmaran, sinó també per l’evolució del seu pensament i els fets biogràfics acceleraran aquest procés. Amb Nabí, Carner sorprèn a tothom escrivint poesia narrativa per primera vegada dins el seu registre literari, cosa inèdita en ell fins aleshores. El poemari Nabí de Carner ha estat llegit des de diverses visions: la psicoanalítica, la religiosa, la metafísica, la teològica, l’existencialista, la formalista, l’esoterisme, en són algunes. Tota lectura que es vulgui fer serà correcta sempre que se’n donin arguments, mentre hi hagi un posicionament. Nabí és una obra que dóna molt a parlar. Carner es posa en la pell del poeta-profeta, que esdevé solitari i actua per si sol.

El 1957 és una data important dins la trajectòria del poeta, atès que edita el volum Poesia, llibre en el qual revisionarà tots els seus poemes i n’inclourà també de nous. Això farà que puguem trobar dues versions diferents d’un mateix poema, on ha modificat alguns versos o fins i tot, alguna estrofa sencera. Això es deu al seu afany pel perfeccionisme i crear l’obra ben feta, el poema perfecte, recordem que precisament aquest era un dels principals pilars del noucentisme. Els poemaris que apareixen en aquests anys també mostren la doble tasca d’escriptura i revisió, són: Paliers (1950), Llunyania (1952), Arbres (1953) i Absència (1957) inclòs dins de Poesia. En tots aquests poemaris podem fitar: elements vinculats a l’exili, com per exemple, l’enyorament, el record, l’elegia, el retorn, però també la reflexió moral i existencial de tot allò que viu, veu i que al cap i a la fi el preocupa. Moltes vegades ens parla de la terra i aquesta és Catalunya, cosa que no descobrirem fins al final del poema, ja que ens dóna poques pistes. Un altre dels temes bandera dins la poesia que escriu en aquest període de temps és la reflexió sobre el pas del temps, però ho fa parlant de la vellesa, ara Carner se sent vell i se li acosten els dies finals i ell ho sap, la partida cap al més enllà, perquè el poeta no podrà eludir aquest destí. Carner, com explana Jaume Aulet, toca aquests temes de manera seriosa però en alguns casos s’acosta a la simplicitat, pot sonar a ridiculesa. El tema de la pàtria tornarà a aparèixer, perquè Carner ens parla des de l’exili i ell vol fer-ho notar als seus lectors, dóna més importància als exiliats que als que viuen en aquells moments a la mateixa Catalunya. Es veu l’egoisme per les pròpies vivències i el que està vivint.

A Llunyania (1952), Carner ens parla de si mateix i allò que li passa per la ment. El poemari s’edità a Santiago de Xile. Destaca per ser un dels poemaris que presenten més material inèdit, ja que, com hem dit abans, compaginava la tasca de revisió i reescriptura dels poemes amb la de creació, que en alguns casos fins i tot, el porten a canviar el títol d’un poema, com per exemple succeeix a “Cor fidel”, que en l’edició del 1952 l’intitulà “Fe”. Aquest fet pot arribar a desorientar en alguns casos als seus lectors fidels.

Absència (1957) ens segueix mostrant poemes que parlen de la pròpia situació personal des de l’exili, per tant, hi observarem la solitud, la distància, la crítica per la situació que viu. Carner pateix per no escriure i semblar patètic, aquest és un dels motius que fan que revisi contínuament allò que escriu, a més de la d’estil i gramatical.

Arbres (1953) incorpora poemes ja coneguts i d’un dels seus temes preferits, els arbres que tant s’estimava. Li interessa parlar dels arbres perquè s’arrelen a la terra, com fa el mateix poeta des de l’exili, i aquest tema li va com un anell al dit, se sent fort, amb nostàlgia per les seves arrels i que mai perdrà. És en aquest volum on es plasma el Carner més meditatiu.


5a. Etapa. CODA FINAL (1958-1970)

Després de l’obra Poesia (1957) en la qual Carner combinava la reescriptura de poemes anteriors, cercant el poema perfecte, tota la poesia que apareix en els anys posteriors es considera un mer afegitó i això fa que no estigui tan ben considerada com tota l’anterior, però això només és un mirall, el que veuen alguns crítics.
A partir de l’any 1957 Josep Carner encara edita tres volums més de poesia: Museu zoològic (1963), Bestiari (1964) i El tomb de l’any (1966). Els dos primers estan estretament lligats pel món dels animals com a esquer que els vincula. El tercer és considerat una petita ampliació al volum de 1957 esmentat abans, una addenda de diversos poemes.

A Museu zoològic (1963) Carner va preparant el camí per a un any després amb Bestiari. És un petit recull amb tan sols vint-i-quatre poemes amb caire epigramàtic, és a dir, poemes satírics de curta llargària que pretenen moralitzar sobre algun aspecte de la política, social o moral.

Bestiari (1964) recull cent cinquanta-quatre poemes, ja es veu d’entrada que és un poemari molt més exhaustiu i treballat que el seu precedent, on fins i tot, Carner endreça per ordre alfabètic els poemes que hi apareixen, a mode de diccionari enciclopèdic. Aquest volum també destaca perquè no reescriu cap poema, sinó que allò que aporta és novetat. Molts d’aquests poemes mostren les ganes de jugar i passar-ho bé del poeta, juga amb les paraules i això queda ben exemplificat al poemari. Cosa que ens acostarà l’autor a la seva primera etapa, la de provatures. Aquest recull de poemes també emula Els fruits saborosos (1906), però enlloc de poetitzar ara els fruits, o els arbres a Arbres (1953), ara poetitzarà el món animal, d’aquí que el recull s’intituli Bestiari. Els animals els emprarà com a una eina per a arribar a allò que realment ens vol transmetre el poeta, parla de la condició humana i dels seus comportaments, és precisament aquesta la definició de bestiari. De totes maneres hi ha també dos poemes adreçats a animals mitològics: El drac i El fènix. És a Bestiari on s’observa plenament al Carner més compromès amb la realitat.

El tomb de l’any (1966) és el darrer poemari que ens va lliurar Carner en vida. El poeta retorna a la vella idea de reescriure poemes que no l’havien acabat de convèncer i mesclar-los amb d’altres de nous. En aquest volum s’hi plasmen els següents temes: tranquil·litat de l’ambient familiar, Déu com a referència dins el modus vivendi de les persones o la humanització de la natura.

El poemari comença parlant de la primavera i finalitza amb poemes que ens parlen de l’hivern, d’aquí li ve el títol. Carner ens parla dels seus records de joventut dins els poemes recuperats anteriorment a 1957, però sense oblidar la vellesa, és El més vell del poble que Carner s’acomiada del seu públic.

(Adaptat de: Aulet, Jaume, Estudi preliminar dins Supervivient d'un cant remot. Antologia poètica, Edicions 62, Barcelona)





Cançó dels pirates

Com que la unitat 8 tracta de la novel·la d'aventures, aquí teniu una cançó titulada L'Himne dels pirates, de l'obra musical Mar i cel...

Vídeo Curial e Güelfa