EL TEXT NARRATIU

 Construir i explicar històries és un fet intrínsec a l’ésser humà. Tenim tendència a situar els esdeveniments en el temps, a donar significat als fets a través d’una cadena de relacions d’abans a després que aviat es transforma en cadena de causes i conseqüències. Des de sempre, la humanitat ha sentit la necessitat d’empescar-se històries que donin sentit a la seva vida. Ja des de la infantesa, tothom vol sentir contes que l’ajudin a configurar una manera d’entendre el món. 

La narració conta fets i els situa en el temps i en l’espai, incloent tot sovint descripcions intercalades. De fet, és molt rar trobar un text que sigui narratiu o descriptiu al cent per cent. Per altra banda, i atenent a l’estructura de tot text narratiu, cal recordar-ne l’esquema bàsic (plantejament-nus-desenllaç) i la tria del punt de vista. Evidentment serà la intencionalitat del text allò que condicionarà el contingut i la importància d’aquestes parts: en una carta en què es pretén fer una proposta a partir de la “narració” d’uns fets, el desenllaç esdevindrà “conclusió” i en un informe o exposició d’unes accions o de l’estat d’una qüestió, el plantejament serà la contextualització o la introducció que permet situar el receptor. El punt de vista, en textos d’ús pràctic i habitual, acostuma a coincidir amb l’emissor. És en els textos literaris on el narrador pot desplaçar-se cap a un dels personatges o ser omniscient.

Tanmateix, la varietat narrativa és tan diversa que, actualment, podem trobar tècniques distintes que juguen amb la temporalitat i amb el punt de vista del narrador que explica la història. Els discursos narratius i els descriptius, tot i que representen models discursius ben distints, tenen com a funció lingüística prioritària la transmissió d’informació. En el cas del discurs narratiu, aquesta informació coincideix amb el relat d’una història, d’un esdeveniment, d’un procés.Les narracions o els relats fan un paper molt important en els actes comunicatius quotidians, des de les situacions més formals fins a les que configuren el lleure. Cada dia produïm i, sobretot, consumim una enorme quantitat d’històries reals i imaginades que ens arriben en textos de característiques molt diferents. Llegim les notícies del diari, expliquem als nostres companys de feina l’argument de la pel·lícula que vàrem veure la nit anterior, escoltem anècdotes curioses dels nostres familiars, fem una redacció sobre les darreres vacances per a la classe de llengua, expliquem un conte als fills abans d’anar a dormir, sentim a l’autobús com dos amics critiquen les accions d’un tercer…, entre altres situacions ben corrents. 

Aspectes discursius i gramaticals d’un text narratiu

Un text narratiu és adequat quan compleix el seu objectiu principal: narrar una sèrie d’accions que parteixen d’una situació inicial o plantejament i desemboquen en una situació final o resolució, i s’adapta a l’edat del receptor, la situació comunicativa i el canal de transmissió. Cal vetllar per la regulació de la relació que hi ha entre l’orientació de la història i la reacció dels lectors o oïdors, intentant en tot moment mantenir-se en els límits de la versemblança respecte de les situacions i dels personatges que presenta. Amb relació als aspectes d’organització informativa, la progressió narrativa ha de respondre a criteris de seqüencialitat cronològica o de relacions de causa-efecte. La narració ha de tenir un ordre coherent. Ara bé, això no implica que l’ordre en què es narren els fets hagi de ser necessàriament el mateix en què han succeït.

Hi ha dues possibilitats:

a) Exposar els fets d’acord amb l’ordre amb què han succeït en el temps.           

b) Exposar els fets variant l’ordre amb què han ocorregut en realitat:

• per remarcar un fet o notícia,
• per utilitzar el factor sorpresa,
• per mantenir l’interès del receptor fins al final de la narració,
• per centrar l’interès del receptor en una part de la narració, començament o final.

Tant en un cas com en l’altre, el narrador ha de procurar d’encertar el ritme adequat, dosificant les entrades d’informació i situant els passatges de màxim interès d’acord amb la seva intenció narrativa. Aquesta progressió narrativa, s’estableix mitjançant els mecanismes següents:

• L’ús de connectors temporals, com primerament, després, llavors, ara, abans, mentrestant, a continuació, etc., que ordenen cronològicament els enunciats.
• L’ús de connectors lògics, com a causa de, perquè, ja que, consegüentment, en conseqüència, encara que, no obstant això, de fet, etc., que permeten seguir el fil argumental, encara que hi hagi salts en el temps.

Tipus de textos narratius

Són exemples de textos narratius la crònica, la novel·la, l’informe, el reportatge, el conte, la llegenda, la narració mitològica, el còmic, el poema èpic, el romanç i el guió d’una pel·lícula.

La crònica

La crònica és una classe de text narratiu caracteritzada pel coneixement directe que l’emissor té dels fets narrats. Generalment, respecta l’ordre cronològic dels esdeveniments, i per això l’element temporal és present, fins i tot, en la seva denominació (derivada del mot grec cronos, que significa ‘temps’). Tota crònica respon a les preguntes qui?, què?, quan?, on?, com?, i, sovint, per què?

 De cròniques n’hi ha de periodístiques i d’historiogràfiques.Les cròniques periodístiques solen reproduir els esdeveniments socials que ha observat un periodista. Així, és habitual trobar als diaris cròniques que relatin els fets succeïts en una reunió política, en la presentació d’una campanya publicitària, en la inauguració d’una exposició, en l’estrena d’una obra de teatre o d’una pel·lícula, o en la celebració d’un esdeveniment esportiu. El reportatge equival a una crònica periodística, sovint acompanyada de fotografies o d’imatges en moviment.

Les cròniques històriques són textos produïts amb la finalitat de fixar certs esdeveniments en la memòria col·lectiva. A diferència d’altres textos historiogràfics, com ara els annals i els dietaris, que exposen els fets seguint un esquema molt rígid de calendari, les cròniques segueixen la línia cronològica dels fets, però s’ajusten a l’esquema tripartit propi dels textos narratius (plantejament, nus i resolució). La característica principal d’aquesta crònica és que és redactada en un temps coetani o pròxim als fets ocorreguts.Finalment, tenim l’informe, que seria aquell escrit que té com a objectiu donar el màxim de dades sobre un fet concret, amb la finalitat d’incorporar-la a un expedient o de deixar constància escrita d’un testimoni dels fets viscuts.

La novel·la i el conte

La narració literària en prosa es desenvolupa en diversos gèneres, com la novel·la, el conte, el relat, la memòria, el dietari, la biografia, la faula, la rondalla, la llegenda o el mite, i presenta certes peculiaritats que la distingeixen d’altres textos narratius.D’entrada, s’explica una història fictícia o bé, encara que es basi en fets reals, adaptada als gustos i als objectius literaris. De fet, els receptors no esperen que els fets siguin reals, sinó que volen gaudir d’una història interessant en una història que pot ser real, versemblant o fantàstica.

L’esquema del text narratiu es reprodueix en tots aquests gèneres literaris, i les situacions i els personatges descrits també són creats per la imaginació de l’autor. La funció poètica del llenguatge facilitarà que la història estigui embolcallada en uns recursos lingüístics que mantinguin l’atenció del receptor (lector o oïdor).L’emissor o narrador pot relatar la història des de diversos punts de vista.  

Quan un narrador conta la història com si l’observés des de fora, com si veiés una pel·lícula, no intervé en l’acció desenvolupada i s’expressa en tercera persona. Si aquest narrador extern ho copsa gairebé tot, fins i tot els pensaments dels personatges, aleshores ens referim al narrador omniscient. Però, en altres casos, el narrador es pot identificar amb el protagonista i narrar, aleshores, els esdeveniments en primera persona. O pot també identificar-se amb un altre personatge menys rellevant (protagonista/secundari, rodó/pla) i, encara que narri l’acció en tercera persona, intervé directament en alguna seqüència de la trama. Segons el lloc on es desenvolupi la narració podrem parlar de narrativa rural, urbana, de ciència-ficció (amb espais irreals) o fantàstica (amb espais transformats).

La narració també pot contenir diàlegs entre els personatges, que permeten acostar el receptor a la situació i canviar d’estil narratiu per alleugerir la progressió narrativa. Si hi ha diàleg, la narració pot optar entre l’estil directe o bé l’estil indirecte, amb les oracions subordinades i la transposició de temps verbals corresponents. L’estil indirecte no és més que un diàleg narrat.

La intencionalitat d’un text narratiu condiciona el fet que els elements imprescindibles que especificàvem abans (qui, què, quan…) puguin quedar més o menys “vestits”: desdibuixats, ornamentats, desordenats, subjectivats…Els textos narratius purs (notícies, informes policials, explicació de l’argument d’una pel·lícula, etc.) són pocs; sovint s’hi incorporen elements que malgrat redueixen l’objectivitat no desmereixen la capacitat narrativa de l’escrit. És allò que dèiem abans: els casos fronterers són molts. La majoria de textos narratius poden contenir fragments descriptius o fins i tot explicatius si la intenció és alhora didàctica, per posar un exemple: El poema narratiu.

La poesia, principal manifestació de la funció poètica del llenguatge, pot transmetre narracions. Els poemes èpics són mostres excel·lents de textos narratius en vers, però n’hi ha d’altres. En la literatura popular sovintegen formes poètiques de narració com els romanços, i molts poetes han fet de la narració un dels objectius principals de la seva producció literària.