imatge

imatge

dijous, 21 de novembre de 2013

"Vora la mar és nada"


Vora la mar és nada l'estimada, 10 A
i és olorosa de ruixim marí; 10 B [gotetes]
té els canvis de la mar en la mirada 10 A
i lliure es gronxa per un blau camí. 10 B

Compta les veles a la matinada, A
veu a la tarda el cuejant botí, B
d'un so de mar és a la nit bressada; A [abraçada]
i el meu plany no li vaga de sentir. B

Amor, ensenya'm una veu novella C
de prou virtut: no pas la cantarella C
de l'aigua al vent o damnejant esculls: D [causar dany]

que la bon recer de l'oblidada quilla E [a cobert]
em valgui el so difós de la conquilla E [closca d’un mol·lusc]
quan serem sols i aclucarem els ulls. D


                                                                        Josep Carner, La paraula en el vent (1914)
Durant el 1914, l’any culminant del noucentisme, es publicà La paraula en el vent a principis del segle XX. Aquest poemari  fou escrit després d’un desengany amorós que va sofrir l’autor i per això hi trobem un reforç literari autobiogràfic. 
Hi ha una preocupació noucentista per trobar elements que identifiquin la catalanitat, com, per exemple, el model femení de la dona de la costa, senzilla. 
Com ja hem dit, el tema és amorós. Es tracta d’un amor íntim. Mitjançant una metàfora (el mar) compara i defineix la seva estimada. Aquesta dona era Anna Domènech i Ballester. Anna havia nascut a Canet (Barcelona), a la costa. El joc literari poetitza un mar irreal, tranquil i controlat, element que correspon també al noucentisme.
Es tracta d’un sonet format per versos decasíl·labs d’art major. Els tercets són encadenats i la rima es la següent:  ABAB-ABAB-CCD-EED.
A la primera estrofa ens explica com la seva estimada va néixer vora la mar, que té la mirada profunda i que amb aquesta transmet emocions. 
A la segona estrofa narra les coses que veu que fa (p.ex.: "compta les veles") i diu que el seu amor no és correspost. 
A la tercera demana una nova veu més senzilla, íntima i serena. No vol un amor exaltat. 
A la quarta i última estrofa recorda quan estaven junts al costat d’una barca escoltant el so del mar a través d’una curculla. 
Les figures retòriques que empra són les següents:
Derivació de mar i marí. Metàfora en “es gronxa per un blau camí”.  Antítesi de matinada i tarda. Hipèrbaton “un so de mar a la nit bressada”.  Metàfora i apòstrofe “una veu novella”. Imatge “no pas la cantarella de l’aigua al vent o damnejant esculls”. A l’última estrofa hi ha una al·literació del so [k]. 
Quant al camp semàntic, queda força clar que el principal és el del mar. En ser un poema descriptiu hi ha molts adjectius i verbs. 

Cançó dels pirates

Com que la unitat 8 tracta de la novel·la d'aventures, aquí teniu una cançó titulada L'Himne dels pirates, de l'obra musical Mar i cel...

Vídeo Curial e Güelfa