"Beat supervivent"

La meva pipa jau, i no perilla, 10 A (personificació de pipa)
a un racó de la boca. —Mitjanit. 10 B
Enllà dorm el meu fill, ençà ma filla 10 A
i dolça alena missenyora al llit. 10 B
—¿Què fa tot sol? Dotze hores són tocades  10 C

—diuen, veient la ratlla de claror  10 D
sota la porta, negres, ensonyades  10 C
les cambres al costat del menjador. 10 D (personificació de cambres)
¿Què faig? Em plau eixa sobirania
d’una clapa de llum entre foscors;  (contradicció)
encara visc, mentre ma gent somia, 
com un supervivent misteriós. (hipèrbole)
Em distreu aquell pom de violetes,
o bé el rellotge o el meu foc encès;
ja del llibre les tímides lletretes, (personificació i metàfora)
desentrenat com só, no em diuen res. (metàfora)
Fuig tot afany d’avui, tota cabòria,
com seguint de ma pipa el torterol; [espiral de vent, de fum]
i del meu fadrinatge la memòria [persona jove, solter]
de puntetes, suau, torna a mon volt.

Oh fadrinatge! Espera d’un viatge,
entre un brogit que es mou i que relluu,
abocament dels ulls a cada imatge
i tremolor davant un colze nu;
anar tot sol a respirar les roses
d’abril, quan plou, per un carrer oblidat;
debatre amb els amics d’estranyes coses
en un lloc tot encès, tot entelat,
i, no volent cap llei, tenir les flaques
que són com borda, miserable llei: (enumeració) [cabana per guardar palla, fems,  bestiar de nit^]
aquell ficar les mans a les butxaques
i arronsar-se d’espatlles com un rei, (comparació)
tancar-se amb una porta que no tanca, (metàfora)
mesclar música i pols, taques i flors,
i no poder trobar la roba blanca
sinó quan d’un calaix ne penja un tros.
Sentir pel maig que el cel se’ns encomana, (personificació i metàfora)
parar-nos tot sovint a mig camí,
i anar a jeure tan sols, de mala gana,
quan el fanal és roig de tan servir;
llevar-se tard, ja mig marcit el dia, (metàfora)
dinar quiet al menjador tot buit
i veure amb no sé quina melangia
que el sol,  tot de biaix, us besa un fruit. (personificació i metàfora)

Joventut, fadrinatge! Us allunyeu,
no pas massa remots de ma diada,
com gent que ja ha tombat per la collada (comparació)
però que encar se’n sent alguna veu.
No em deixàreu, talment, sense riquesa, (metàfora)
sense desigs i companyons gentils!,
ara que creix ma cella desatesa
i els primers cabells blancs lluen subtils. (personificació)
Oh cambres de mos fills, plenes de fades,
oh seny de la muller, ple de destí,
i, a mon voltant, mirades confiades (personificació)
que en mi reposen com si fos diví!

Qui un temps va ésser l’indolent donzell 

ara en una illa de nocturna calma, (metàfora)

es sent  empallegat pel seu reialme (metàfora) [amb obstacles, traves]
i somriu ell mateix de son mantell.

                      D’El cor quiet (1925)

El poema tracta sobre la joventut perduda de l’autor i està constituït per tres estrofes de versos decasíl·labs, en rima consonant encadenada de versos femenins i masculins. Són versos d’art major.

Josep Carner ha dividit el poema en tres parts: 

-En la primera part, l’autor està observant com els seus fills i la seva dona estan dormint, mentre llegeix un llibre, que quasi no veu les lletres, ja que s’està adormint. Parla amb ell mateix sobre el pas del temps, i recorda quan era jove; 

-A la segona part l’autor recorda la seva joventut, quan s’emocionava davant el cos nuu d’una dona, coses que feia amb els seus amics, quan no tenia preocupacions ni responsabilitats... no seguia cap norma, s’aixecava tard, dinava al menjador i veia com es feia tard;

-En la tercera part, diu que la joventut s’allunya com la gent que ja és gran però que té esperit jove, mai s’ha sentit sol, ja que sempre ha tingut amics que li han donat bones experiències, però ara es fa tard, té dos fills i una dona, qui confien amb ell, i recorda que va ser jove però que ja no ho és.

Com a camps semàntics podem observar objectes domèstics: com la pipa, el llit, la porta, el menjador, les cambres, el pom, el rellotge, el llibre, el mantell, el calaix... Els parents: com els fills, la dona, el fill, la filla, els companyons, la muller, el donzell.... Les parts del cos: com els ulls, les mans, la boca, les espatlles, la cella, els cabells... El llocs: com illa, reialme, lloc, cambres, menjador, camí, carrer, viatge, volt...

El tòpic literari que s’escau en aquest poema és el “Tempus fugit”, ja que parla sobre el pas del temps i la joventut perduda.

La maduresa atorga a Josep Carner un lirisme allunyat de la ironia de la seva joventut, en aquest poema té 45 anys, però sobretot dels excessos que hauria patit si en la seva poesia primerenca s’hagués deixat portar pel romanticisme que empara els jovencells i que ell va poder evitar amb el distanciament irònic. És un poema neoclàssic, ja que tot és perfecte.