imatge

imatge

dissabte, 23 de novembre de 2013

"Arbres"


Voldria ta ciència,
arbre, per al meu cor,
tu que en el temps geliu ets paciència
i en dia ardent aboques un tresor.

Verd amuntegament d'onades blanes
amb un sospir de pau en cada floc,
el moviment dels núvols agermanes
amb el descans del roc.

Va a cada arbre una cèlica fortuna:
l'auró té deixes d'alba en el fullam recent,
el bedoll s'enamora de la lluna,
en el pi hi ha ditades del ponent.

Cap arbre com el freixe per alta ocelleria
quan apaivaga el dia,
tot lent, un vel ombriu;
i quan, de matinada, la boira s'esgarria,
són cabelleres d'àngel els àlbers vora el riu.

Palpita el vern, de somnis nocturns en recordança.
Tot cintes d'aigua màgica és el desmai suau.
L'om crida el flabiol per a la dansa.
El faig és una església. El roure és un palau.

Tot home es plany, i l'arbre l'espera i l'aixopluga;
li val el foc i l'aigua, li gronxa l'esperit.
Uns arbres són finestra que l'oratjol belluga,
i d'altres són com una nit.

Trigo, mandrós, d'un encís d'arbre a fer-me lliure;
ullcluc, si sento un arbre m'apar tota la mar;
i un de davant la meva finestra, fa que encar
no em dolgui prou de viure.

És en el llibre de consol que un dia
el Fill de l'Home un orb guarí,
i aquell tornat de tenebror s'esfereïa
en descobrint els vianants en el matí.
-Veig arbres que caminen -agenollat va dir-

Uns arbres amb follia que corre i poc s'acaba;
arbres que mena a vagareig,
en lloc del pur misteri de la saba,
la sang en sotragueig.

-¿On vas? -les fulles diuen amb llur fidel frisança.
La branca puja sense cap pensament de mal.
Arbre frenat en una fèrtil esperança,
atura'm tu, si cal.


És un poema que pertany al volum Poesia (1957) corresponent a l’etapa de maduresa. 

A Arbres (1953) incorpora poemes ja coneguts i d’un dels seus temes preferits, els arbres que tant s’estimava. Li interessa parlar dels arbres perquè s’arrelen a la terra, com fa el mateix poeta des de l’exili, i aquest tema li va com un anell al dit, se sent fort, amb nostàlgia per les seves arrels i que mai perdrà. És en aquest volum on es plasma el Carner més meditatiu.

“Arbres” està compost per deu estrofes, cadascuna amb quatre versos, excepte la quarta i la vuitena estrofa que em tenen cinc. Combina versos hexasíl·labs i alexandrins; per tant, trobem versos d’art major i d’art menor. L’esquema de la rima és abAB-CDCd-EFEF-GghGh-IJIJ-KLKl i així successivament. És de rima consonant. 

Aquest poema té l’arbre com a referent, ell ja no cerca la identificació amb l’arrelament de l’arbre, sinó que és l’arbre qui l’ajuda a determinar l’esperit de l’observador. 

Carner el que vol reflectir a través d’aquest poema és que així com el arbres es troben arrelats al terra i creixen cap amunt fins a arribar a una altura determinada que sembla que tocarà el cel, les persones, en canvi, no tenim aquesta virtut normalment quan tenim algun tipus de problema o neguit, no tendim a tirar endavant amb tanta facilitat i això és el que ell admira de l’arbre en general. Després, de cada tipus d’arbre admira una cosa diferent que ell desitjaria tenir, però que no té.


Cançó dels pirates

Com que la unitat 8 tracta de la novel·la d'aventures, aquí teniu una cançó titulada L'Himne dels pirates, de l'obra musical Mar i cel...

Vídeo Curial e Güelfa