Farà aviat un
any que cada dia
et veig per la
finestra al meu costat,
oh noble auró d'un jardinet, que
muntes [arbre caducifoli]
més alt que no el teulat!
T'he vist perdre la fulla, trasmudar-te
de gronxada
pintura en fi dibuix:
gran pomell
d'angles, dominant el ròssec
de fulles en garbuix.
T'he vist, en afermada primavera,
movent a flocs
el teu ramatge espès,
i entaforant-hi
mes de cinc finestres
i retallant-ne tres.
Ja encambres dues merles amoroses; [ocells]
gais, pluja i vent vanen ton
delit; [que fa joia, alegria]
mous fulles
fosques i arracades tendres
i el sol juga amb ta nit.
I en l'alt escaig de la claror del dia,
quan als carrers
la fosca, s'ajaçà,
dalt de ton cim
els falciots
fressegen [ocells]
com dalt d'un campanar.
Sovint em veus entre papers i llibres,
arraconats de la
cortina els plecs,
o cercant ton
consol en la fatiga
o solament perplex.
Tu vas dir-me en hivern: —He de reviure;
tu no m'hauries
d'envejar aquest do:
ara, en el fred
i amb testa esblanqueïda,
encara dones flor—.
Oh noble amic sobre lilàs i hortènsies!
Si algú roba el
meu nom, temps a venir,
que no retreguin
una tasca incerta,
sinó el teu cor veí.
D’Arbres (1953)
El 1957 és una data important dins la trajectòria del
poeta, atès que edita el volum Poesia,
llibre en el qual revisionarà tots els seus poemes i n’inclourà també de nous.
Això farà que puguem trobar dues versions diferents d’un mateix poema, on ha
modificat alguns versos o fins i tot, alguna estrofa sencera. Això es deu al
seu afany pel perfeccionisme i crear l’obra ben feta, el poema perfecte,
recordem que precisament aquest era un dels principals pilars del noucentisme.
Els poemaris que apareixen en aquests anys també mostren la doble tasca
d’escriptura i revisió, són: Paliers
(1950), Llunyania (1952), Arbres (1953) i Absència (1957) inclòs dins de Poesia.
En tots aquests poemaris podem fitar: elements vinculats a l’exili, com per
exemple, l’enyorament, el record, l’elegia, el retorn, però també la reflexió
moral i existencial de tot allò que viu, veu i que al cap i a la fi el
preocupa. Moltes vegades ens parla de la terra i aquesta és Catalunya, cosa que
no descobrirem fins al final del poema, ja que ens dona poques pistes. Un altre
dels temes bandera dins la poesia que escriu en aquest període de temps és la
reflexió sobre el pas del temps, però ho fa parlant de la vellesa, ara Carner
se sent vell i se li acosten els dies finals i ell ho sap, la partida cap al
més enllà, perquè el poeta no podrà eludir aquest destí. Carner, com explana
Jaume Aulet, toca aquests temes de manera seriosa però en alguns casos s’acosta
a la simplicitat, pot sonar a ridiculesa. El tema de la pàtria tornarà a
aparèixer, perquè Carner ens parla des de l’exili i ell vol fer-ho notar als
seus lectors, dóna més importància als exiliats que als que viuen en aquells
moments a la mateixa Catalunya. Es veu l’egoisme per les pròpies vivències i el
que està vivint.
Al recull Arbres
(1953) incorpora poemes ja coneguts i d’un dels seus temes preferits, els
arbres que tant s’estimava. Li interessa parlar dels arbres perquè s’arrelen a
la terra, com fa el mateix poeta des de l’exili, i aquest tema li va com un
anell al dit, se sent fort, amb nostàlgia per les seves arrels i que mai
perdrà. És en aquest volum on es plasma el Carner més meditatiu
Anàlisi
Es tracta d’un poema de vuit estrofes, de quatre
versos decasíl·labs cada un, exceptuant l’últim vers que és hexasíl·lab. Es
combina art major amb art menor, i la rima és consonant en el versos parells, i
en els versos senars, la rima és lliure. Altre cop enveja la saviesa, el
coneixement i la pervivència d’un arbre, en aquest cas un auró, i mostra una
reflexió moral i existencial.
El
camp semàntic del poema “A un auró” són els elements de la naturalesa i les
estacions de l’any.
Estrofa
1
Josep
Carner ens parla que porta un any veient un auró des de la finestra i diu que
aquest auró és troba al jardí i que es més alt que el teulat.
Estrofa
2
Ens
parla del fet que ha vist perdre la fulla d’aquest auró i que ara només té
angles (les branques dels arbres sense fulles) dominant el fregament de les
fulles restants.
Estrofa
3
Ha
vist l’auró en primavera movent les seves branques quan tenen fulles i que les
seves branques entraven per cinc finestres i en tapaven tres.
Estrofa
4
En
aquest auró hi ha un niu de merles i que la pluja i el vent fan moure les
fulles i arrenca les que són tendres; i això fa que hi hagi ombres amb la llum
del sol.
Estrofa
5
Quan
ja s’està fent fosc, es troben al cim de l’auró una falciots que fressegen com
si fossin a dalt d’un campanar.
Estrofa
6
Parla
a l’auró i diu que sovint el veu entre papers i llibres, i que el mira buscant
consol en la fatiga o que solament es troba sorprès.
Estrofa
7
Continua
parlant a l’auró que li va dir que a l’hivern ha de reviure i que no li envegi
aquest do, ja que el jo líric encara floreix.
Estrofa
8
Ens
parla sobre l’auró que se situa al jardí amb lilàs i hortènsies i que si algú
llegeix en un futur aquest poema, que no es pensin que és una tasca sense sentit,
sinó que el seu cor veí és el de l’auró.
